Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Les famílies amb discapacitats demanen empatia des dels balcons: “Tenim por d’eixir al carrer, perquè, si la insulten, la nostra xiqueta s’afona”

Carla, una joven con discapacidad intelectual, pasa el confinamiento haciendo manualidades con revistas.

Laura Martínez

València —

0

És possible que en els últims dies li haja arribat un missatge per WhatsApp que parla de famílies que, malgrat el confinament, ixen al carrer amb un braçalet blau. També que haja sentit a parlar dels “policies dels balcons” que, lluny de ser una pota més de les forces de seguretat de l’Estat, vigilen i increpen a tot aquell que veuen travessant el carrer.

Els familiars de les persones amb discapacitat, especialment les que tenen trastorns cognitius, promouen per xarxes socials una iniciativa de conscienciació i demanen a les persones que ixen al carrer per salut que porten un braçalet blau per indicar que tenen necessitat i permís per a eixir al carrer. Pares i menors es veuen obligats a portar un distintiu per evitar que increpen els seus fills des dels balcons.

Des que es va decretar el confinament, els balcons són un focus de vida i han començat a derivar en un focus de vigilància, en la llei de la finestra. “La gent és més papista que el papa”, ironitza Juan Carlos, pare de Carla, una jove de 21 anys i un 70% de discapacitat intel·lectual. Carla és una xica de rutines fixes i ara “tot ha saltat per l’aire”. Son pare, conserge en una urbanització, ha d’eixir a treballar diàriament per a les faenes de manteniment i repartiment de les comandes dels veïns. Paradoxalment, el contacte que té en el veïnat li impedeix tindre’l amb la seua filla. “Explica-li a una xiqueta que no la pots abraçar i no la pots besar”, lamenta.

El confinament ha forçat el tancament del centre de dia a què anava la seua filla, i la seua dona ha hagut de buscar una manera de fer aquesta formació a casa amb el suport de l’associació a què pertanyen. “Poder eixir ens alleuja una mica”, assenyala, ja que les joves com Carla poden autolesionar-se o agredir el seu entorn si entren en una crisi nerviosa. Precisament, l’objectiu dels seus passejos és evitar aquesta crisi i per això el Govern autoritza que puguen caminar a l’aire lliure.

Malgrat l’autorització, pares com Juan Carlos estan preocupats a l’hora traure els seus fills, atesos els missatges que han vist circular. “Tenim por d’eixir al carrer, perquè, si insulten la xiqueta, s’afona”, critica el pare. “Cada discapacitat i en cada xiquet són un món diferent. Encara que no ho sàpia gestionar [si rep insults], l’afonen. Ens fa por eixir amb ella, perquè creu que és culpa seua”, expressa Juan Carlos.

“Tenim por d’eixir al carrer per si insulten la xiqueta, s’afona la xiqueta”. És molt complicat gestionar-ho. Li agraden molt les revistes, va desfullant-les, és la seua distracció. Sa mare als matins li ha posat activitats del centre de dia: dibuix, manualitats, l’endreça, ordenar l’habitació“. Intentem fer les coses a casa dins de les nostres possibilitats, som pares, no professionals.

Tomás Miralles és el president de la Cuidiscap, l’associació en què participa Juan Carlos i que gestiona un centre de dia per a persones amb discapacitat format per una cooperativa d’integració social. El seu objectiu és oferir als joves amb discapacitat un punt de suport.

Sobre la gestió del confinament, Tomás estima que els xiquets no acaben d’entendre el tancament. “Pregunten què farem, si anem al centre, a casa de l’àvia... Hi ha xiquets que ho poden portar molt malament”, indica. Tomás és pare de Diego, un jove amb paràlisi cerebral i recorda que el decret de l’estat d’alarma ja regulava les eixides de la llar. El 19 de març passat, per aclarir els dubtes, Sanitat va enviar una instrucció aclaridora sobre les persones amb discapacitat. “Som un col·lectiu que necessita eixir per força major”, explica.

Malgrat la instrucció del ministeri, els han arribat casos de persones increpades pel carrer; “la gent no està al dia de les notificacions i els decrets, és prou que et vegen pel carrer perquè comencen a increpar-te des del balcó”. Encara així, a les famílies els han demanat que porten la documentació dels fills per a eixir, amb el carnet que indica el grau de discapacitat, per si hi haguera algun control policial. “Demanem a la gent que, per favor, entenga que els xiquets tenen necessitats”.

Des de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (Cocemfe) s’han traslladat a totes les associacions integrades les instruccions sobre les eixides regulades i treballen en una campanya de conscienciació per a públic general. L’entitat es mostra contrària a portar el distintiu, ja que considera que “implica assenyalar les persones per la seua discapacitat, més que visibilitzar-les”. A més, sospiten de la picardia de la població, que pot utilitzar el mocador com a excusa per a eixir de casa. És un tema seriós, adverteixen, “una necessitat per motiu de salut i discapacitat”. “No és un capritx, és un dret que ha costat aconseguir perquè es fera una instrucció. Els crits i els insults poden provocar crisis i, per tant, empitjorar la situació”, critica el col·lectiu, que reclama “empatia”.

Etiquetas
stats