Fem com aquell narrador que solien utilitzar Berlanga, Bardem i molts altres en aquelles entranyables pel·lícules dels cinquanta i els seixanta, com ara Bienvenido Mister Marshall. Diguem, per tant, amb veu de Fernando Rey, que parlarem d'un poble que no té res de particular, amb les seues festes, els seus mercats, la seua església, el seu ajuntament amb un rellotge en la façana, la seua escola… i els discursos del senyor alcalde, alcaldessa en aquest cas. Doncs bé, un dia d'estiu de 2019, els veïns d'aquest poble van veure, sorpresos, com una empresa contractada a l’efecte desmuntava els ressalts de l'entrada a l'avinguda principal, reasfaltava el tros tapant cada clot i cada clavill i repintava els passos zebra i la resta de senyalitzacions del paviment. Resulta que el poble havia estat designat —si algú sap en virtut de quins procediments que ho diga— com a final d'una de les vint-i-una etapes de la Volta ciclista a Espanya d'aquell any. Calia aplanar i endreçar el tram per on els centaures amb rodes havien de fer la seua envestida per a veure qui traspassava primer el pomerium. Els arbres adjacents van ser desposseïts convenientment de brots antiestètics. Només en aquest tram. La resta del poble seguia i segueix amb el seu terra irregular i els seus passos zebra destenyits, i també conserva els ressalts, que segons sembla continuen sent imprescindibles per a garantir la seguretat viària arreu excepte en aquest corredor gloriós.
Després de múltiples avisos, dos dies abans de l'esdeveniment es va prohibir estacionar en aquella zona i en els carrers limítrofs. Es tractava de facilitar per tots els mitjans l’«important esdeveniment esportiu que ens portarà a la nostra localitat el prestigi que es mereix, donat l'interés social, econòmic i mediàtic d'aquest esport», segons traducció literal del ban emés per a l'ocasió. Així doncs, durant aquest temps d'espera, quan algú volia entrar en la zona afectada fent valdre la seua condició de resident, un amable servidor de l'ordre apostat a tal efecte li advertia que podia passar sempre que posseïra aparcament privat, perquè «no es podia estacionar en via pública». Això sonava a oxímoron camuflat. La paraula «pública» se li quedava a un rebotant en el cap, perquè en aquells moments la via no semblava pública en absolut, havia estat confiscada temporalment sense que un acabara d'albirar el bé superior que la llei exigeix perquè tinga lloc qualsevol classe de requisa. I de sobte s'adonava que això succeïa un bon nombre de dies a l'any. Era una il·luminació que li sobrevenia a un potser per l'excepcionalitat, la rapidesa i la manera tan expeditiva com estaven actuant les autoritats en aquella ocasió. Però el que ocorria mes rere mes no era gaire diferent. Aplecs de paelles, calderades d'arròs amb fesols i naps, bous al carrer, embolats i sense embolar (hi ha diverses comissions que es reparteixen el nucli antic per zones, com feien alguns en el Chicago dels anys 20), llançament de rates, cavalcades, maratons, carreres, processons, el que siga que facen «els quintos» —aquest insòlit anacronisme—, a més de no deixar dormir ningú a les tantes de la matinada, espectacles de tota mena, fires d'atraccions, mercats medievals, falles… i, cada vegada, el corresponent tancament de carrers i emissió de soroll. Especial menció als focs artificials que acompanyen cada una d’aquestes efemèrides. En el nostre poble berlanguià, quan els piròmans de torn es preparen a procedir, la municipalitat avisa que els particulars s'han d'ocupar de retirar els seus cotxes, de tancar finestres i recollir tendals i persianes, perquè «ni l'empresa que s'ocupa dels explosius ni l'ajuntament es faran càrrec dels possibles danys». D'una tacada es privatitza l'espai públic i se socialitza el privat. Si durant la becadeta que ingènuament vols fer t'entra una carcassa de sis quilos en l'habitació, el culpable ets tu per no fer cas de la municipalitat, tot segons l'article 33 del Fuero de los españoles.
L'espai públic, una part important si més no, aquell que se suposa que és de domini general i d’ús per part de tota la població sense distincions, va pel camí de passar més temps al servei de grups minoritaris, d'individus apinyats entorn d'un costum més o menys excèntric, que a disposició universal. Certament, la llei permet que les autoritats corresponents el regulen perquè, excepcionalment, servisca de suport a «les activitats col·lectives i les funcions simbòliques», segons diu l'argot sociològic, però en alguns casos la fórmula s'ha pervertit visiblement. Tots sabem que els ajuntaments lloguen porcions cada vegada més grans de les voreres —públiques— als negocis hostalers —privats— adjacents, o hem vist com, fa unes poques dècades, les ciutats es van omplir d'artefactes que no tenien altra utilitat que servir de suport a la publicitat comercial. L'ocupació per part dels que organitzen «activitats col·lectives i funcions simbòliques» es fa en nom de la tradició, d'uns suposats valors culturals de caràcter sagrat, però els que no hi participen ho viuen com una usurpació abusiva d'un espai que també els pertany, i com una minva dels seus drets i llibertats civils. Aquesta mena d'ocupacions festives està més prop de la privatització mitjançant lloguer o cessió que de la regulació d'usos amb criteris d'utilitat pública i interés cívic, com el que es dóna, per exemple, quan s'autoritza una manifestació. Les comissions d'aquests festejos, que esdevenen poders fàctics de manera automàtica, tenen reservat l'espai per un temps determinat a fi de donar curs a la seua filia particular, per absurda i minoritària que aquesta siga, exactament igual que qui paga per un gual, sols que ells no paguen, sinó que solen rebre subvencions i reclamen aquest espai com un dret adquirit, davant el qual el ciutadà alié a l’activitat en qüestió no sols no té res a fer, sinó que, si protesta o simplement no hi col·labora, pot acabar rebent el tracte d’un proscrit.
La cosa es fa encara més difícil d'entendre considerant que els participants actius en els diversos saraus solen coincidir, i no són sinó una proporció minoritària del cens. Tot i això, no sols hi ha envers ells i els seus excessos una permissivitat inexplicable per part de l'administració, sinó una consideració desmesurada, una estima i un reconeixement inextricables. Més encara: s'incentiven. D'any en any engreixen i es multipliquen en totes les poblacions. És com si les autoritats buscaren omplir cada dia del calendari amb algun tipus de celebració festiva. Com, amb els números en mà, no pareix que hi haja una lògica electoral darrere de l'assumpte, cal buscar una altra classe d’explicació. Sens dubte hi ha motius conjunturals (els temps requereixen cada vegada de més circ), però a falta d'una raó suficient, un està temptat a pensar que la festa, aquesta suplantació transitòria de la realitat, la seua funció desbravadora, desactivadora de tensions, s'està convertint en la via principal per a menar el poble cap al seu trist destí. El poder ha trobat en la kermesse perpètua la barrera hematoencefàlica perfecta contra la idea il·lustrada de ciutadania, aquella que posa l'accent en la llibertat i autonomia dels subjectes, contra la temptació d'organitzar-se entorn de problemes concrets i no de fictícies mascarades programades, i també contra el simple dret a no participar ni en una cosa ni en l'altra, contra qualsevol idea emancipatòria, en definitiva.
Quant a l'etapa de la Volta ciclista que havia d'aportar a aquella localitat «el prestigi que es mereix», els ciclistes van arribar precedits per una caravana que tocava les botzines com si s'acabara el món, com en les bodes —el vell truc de fer soroll perquè parega que la cosa és més important del que és—, i van entrar en tropell, coberts d'adhesius comercials, per un túnel format per centenars de tanques plenes de publicitat darrere de les quals no hi havia quasi ningú. Tot just arribar, els guanyadors van pujar a un podi portàtil proveït per l'organització de la Volta, disposat davant d'un photocall electrònic que anava canviant la marca patrocinadora cada pocs segons i ocultava a les càmeres la bonica porció de poble meravellosament empolainat que hi havia darrere. La cerimònia, que van presenciar unes quantes desenes de conveïns, va durar escassos minuts, i en acabant els organitzadors van desmuntar amb celeritat tota la tramoia i se la van emportar al final d'etapa següent. No va ser tot tan ràpid com el pas dels americans en Bienvenido Mister Marshall, però de poc. Els carrers que amb tanta eficiència i contundència havien estat buidats de vehicles dies abans no els havia ocupat ningú, havien romàs deserts en la seua totalitat, i aquella mateixa nit els veïns hi van poder tornar a aparcar els seus cotxes mansament, com de costum. A hores d'ara, el tram d'avinguda que es va recompondre per a l'ocasió segueix sense ressalts, i en el lloc de la meta hi ha uns enormes cartells de Cofidis pintats sobre l'asfalt nou de trinca amb una resistent pintura de trànsit que tardarà a esvair-se. Esperem que, a canvi d’una publicitat tan rendible, la coneguda empresa creditícia faça un descompte als naturals quan aquests demanen un préstec.
0