Majo Siscar: “Mèxic ha sigut una escola de periodisme brutal per a mi”

Truman Capote —el gran mestre de la no ficció entre fronteres literàries i periodístiques— va escriure uns retrats magnífics sobre rostres i vides famosos de gran agudesa. Ara bé, allò que qualsevol escriptor es plantejaria amb més dificultat i suposaria un gran desafiament és ensenyar i contar el món i les seues notícies a través de rostres anònims, de noms i mirades que no ixen mai en les portades dels diaris ni en les capçaleres dels noticiaris, sobretot si aquestes mirades tenen ulls de dona. Majo Siscar (Pego, la Marina Alta, 1983), periodista i autora de Tremendes, lliçons de dones lluitadores ho sap, i ho deixa clar en el seu llibre: «És un repte escriure sobre gent anònima, exposar-les d’una manera honesta i complexa i aconseguir que a qui llig li interesse tant com a mi».

Tremendes és un recull de deu reportatges —alguns dels quals ja havien estat publicats en diferents mitjans, com ara eldiario.es, El País, Público, Ara o El Temps, i també per a mitjans internacionals comNewsweek, The New York Times, El Universal o Animal Político—. Es tracta de textos on les dones són les protagonistes, i a través dels quals la periodista pegolina s'aproxima a la realitat de moltes dones d’Amèrica Llatina i la duresa en què viuen. Però sobretot, Tremendes és una font d’on brollen històries extraordinàries i esperançadores immerses en un periodisme ben escrit, rigorós i contrastat, que burxa en la causa i l’origen de certes injustícies i atrocitats. Una manera periodística i literària d’observar i contar el món des de primera línia, que fuig del “periodisme de les declaracions i de mirada patriarcal”, i que busca com afecta la gent allò que provoca aquestes grans declaracions que omplen les portades.

Tot plegat, Majo Siscar demostra un olfacte molt fi per a trobar la notícia i la història on molts altres no la veurien. Les històries «la unitat mínima de la humanitat», com ella en diu, les ensuma, se n’amara, les visualitza i, al remat, les conta amb realisme, bellesa i una humanitat excepcionals.

¿Com has arribat a fer un periodisme pausat i de mirada profunda quan quasi tot al nostre voltant gira tan vertiginosament?

Tinc molt clar que no es tracta d’escriure el reportatge o la història primer o més ràpid, sinó d’escriure-la millor. He viscut durant vuit anys a diferents països d’Amèrica Llatina, en especial a Mèxic, i he entés que per a conèixer i entendre la realitat de tot país no és qüestió d’arribar i moldre, sinó que cal temps, ganes i, de vegades, fins i tot perdre diners, o no guanyar-ne molts. Jo no hauria pogut mai aprofundir en la vida i els conflictes d’Amèrica Central amb una estada de tres o sis mesos, em van caldre vuit anys, i encara. De vegades un reportatge o una crònica du setmanes de treball al darrere, molts quilòmetres, i fins i tot un desgast emocional considerable, per no parlar del risc de posar la meua vida en perill que he sentit en alguna ocasió, igual que tants altres professionals del periodisme a Mèxic, Colòmbia, El Salvador o Hondures, i altres països.

Tota persona que marxa a viure lluny, independentment de les raons, sap que el retorn no són fàcil. ¿Com aterra una xica de Pego de vint-i-quatre anys a Chiapas, se’n va després a Hondures buscant el gran reportatge, s’instal·la a Mèxic durant set anys en què viatja incessantment i “finalment” acaba a Barcelona?

Jo vaig deixar Pego molt jove per a anar a Barcelona a estudiar periodisme. Saps, Lourdes —diu amb autoironia— jo sóc una «poligonera». ¿ Poligonera, vols dir...?  Sí, -i aclareix- una xica de poble, una mena de xoni, riu a cor què vols. Sóc filla de llauradors, els meus pares no tenien estudis, i el més lluny que jo havia arribat era a París en un viatge familiar, però des de ben jove vaig sentir una gran curiositat per veure món. Sóc una persona molt curiosa i inquieta.

Quan estava acabant en la Facultat, entre  2006 i 2007, Europa era un lloc molt avorrit on no passava res. En canvi, a Amèrica Llatina passaven moltes coses: Evo Morales, Lula, Chávez, etc. La disputa per la democràcia hi estava en joc. En aquell moment jo veia Amèrica Llatina com un conjunt, una entitat única, i era una idea errònia perquè és ben diversa.

En llicenciar-me, vaig començar amb altres companyes a buscar la manera de viatjar i fer periodisme per Amèrica Llatina, i a través de l’organització de la Universitat Autònoma Solidària vam anar a parar a Chiapas amb un projecte de cooperació comunicativa que tenia a veure amb allò que jo volia fer i que em va posar en contacte amb els zapatistes. Era un projecte de quatre mesos, però finalment m’hi vaig estar un any, tot el temps que em permetia el bitllet d’avió.

Un temps després vaig tornar a Mèxic, al DF, i el setembre de 2009 vaig arribar a Hondures sense res fix, d’aquella manera, sense mapa, ni guia, ni allotjament, saltant d’autobús en autobús. El millor de tot és que hi vaig arribar just en el moment de la notícia, quan Manuel Zelaya tornava al país a través de l’Ambaixada de Brasil a Tegucigalpa. Va ser un moment decisiu: tenia vint-i-cinc-anys i moltes ganes de ser periodista.

 I vas decidir que Mèxic era el teu lloc?

A Hondures anava de free-lance inexperta on l’esponja del micròfon de RAC1 em va obrir, per sort, moltes portes. Allà vaig conèixer els corresponsals espanyols de la regió, gent que em va apadrinar i que va resultar molt important per a mi, com ara Daniel Lozano, corresponsal del diari Público. Ell va ser qui em va dir: “Ets jove, has d’aprendre, ho fas bé, però no et quedes a Hondures”, i em va aconsellar que anés bé a Argentina, Colòmbia, Veneçuela o a Mèxic, eixos on es concentra la política d’Amèrica Llatina. Vaig triar Mèxic DF perquè ja hi coneixia gent i era una mica més fàcil recomençar des d’allí. Al principi hi vaig treballar d’assistent de producció per a Telmex, ja saps: duia els cafés, feia trucades i localitzacions, res apassionant, a més de ser un treball esgotador de setze hores diàries. Tanmateix, em va permetre conéixer tots els barris de la ciutat, penetrar en el seu cor i començar a plantejar-me fer periodisme pel meu compte, i fins i tot començar a entreveure-hi un periodisme de profunditat i humà, a la manera com l’entén el gran periodista, premi Pulitzer, Javier Bauluz.

Aleshores vaig començar una corresponsalia “a peça” amb Público, i vaig anar, a poc a poc, col·laborant amb el diari mexicà Reforma, o diaris espanyols com El País, El Mundo, i fins i tot La Razón, i més tard amb diaris nord-americans, com ara el The New York Times. Al principi tenia aquell pols de la rutina periodística i veia que els mitjans de comunicació em compraven amb facilitat notícies de sang i fetge, però gradualment vaig poder treballar amb revistes mexicanes locals on tenia més temps i més espai per a publicar el tipus de reportatge que jo volia, la qual cosa em va permetre canviar l’enfocament i  vaig acabar fent de Mèxic una escola de periodisme.

Així, xino-xano, entre una cosa i l’altra, van passar set anys.

I és en aquest aprenentatge on es forja la teua aposta per un altre periodisme.

L’aposta estètica en el meu periodisme és una aposta ètica. La sang i el fetge en són el marc, el context, però no el tema. Els periodistes ens hem d’esforçar com a narradors d’històries. Si vols que un tema li importe a la gent, has de viure les històries i contar-les bé, acuradament, sense pressa. Si vull que a algú li arribe el fet que Deysi (la protagonista d’Aiguadores, un reportatge sobre la lluita per l’aigua a El Salvador) no té ni una punyetera aixeta a casa, he de posar la història en boca d’ella.

¿I així naix Tremendes?Tremendes

En principi Tremendes no era l’objectiu inicial de llibre per a publicar en Pruna, sinó un altre encàrrec. Tanmateix, en un moment donat vaig veure que quasi sense jo saber-ho, aquest llibre s’havia gestat durant anys, tot i que sense cap intenció determinada, però amb un resultat final gratificant. De fet, hi ha reportatges escrits des de 2011 fins a 2018, tres d’ells eren inèdits, i un d’ells, Transgressores, ha estat escrit per a l’ocasió. I puc dir, sense embuts, que ara escric prou millor que fa set anys.

Al llarg de tots aquests anys en què he anat escrivint el llibre, he triat parlar amb i sobre gent anònima, i de temes que m’han mogut compassió. Crec que si entrevistes o busques gent molt famosa o molt coneguda, t’obsessiones per traure les curiositats o les singularitats, però si parles d’algú que no coneix ningú, el relat agafa un to d’universalitat perquè aquella persona és com tu, com jo, o com quasi tota la resta que coneixem, i això fa el seu relat més universal. Susan Orlean, periodista del New Yorker molt compromesa socialment, autora, entre altres, de la novel·la El lladre d'orquídies (duta al cinema amb el títol Adaptation) diu: “Jo no vull escriure sobre gent famosa”, i allò que ella fa, de fet, és explicar la vida americana a partir de famílies totalment anònimes amb les quals conviu mentre malda per conéixer-les i entendre-les en profunditat.

¿És per això que les dones anònimes són les grans protagonistes dels teus reportatges?

Eixir del clot de la sang i dels conflictes armats en el món del periodisme internacional no és sempre fàcil, perquè el crim i les persones degollades és el que ven. En canvi, les rialles no generen portades, i treballant en circumstàncies on la mort i la violència ho envoltava tot, vaig entendre que el que jo més desitjava era continuar mostrant la defensa de la vida. Per això, quant vaig poder, vaig defugir les rutines periodístiques i el periodisme patriarcal —tot i que sovint vaig haver de fer cobertura diària de notícies que no m’interessaven— i vaig buscar atendre una agenda temàtica diferent, més personal, i sovint amb rostre de dona, perquè tinc clar que si les dones no estan en les cobertures de les notícies, si no ho conten elles, aleshores serà sempre un home qui parlarà per elles i donarà la seua versió dels fets, sovint ben lluny de la realitat. És el cas d’Aiguadores i la seua protagonista, Deysi.

Vaig triar aquest tema per gust meu, i per Deysi, una dona que com que no té ni una aixeta a casa, ha de carrejar cada dia cinquanta litres d’aigua i caminar durant sis hores. Quan la veia llavar la roba al riu recordava com la meua àvia també anava a fer la bugada al riu, i anys més tard al safareig, i potser per això, perquè el meu referent d’infantesa és el poble i el camp, i perquè en el meu ADN duc aquestes imatges, dones com Deysi, i altres dones tremendes, no em són tan llunyanes i em sent molt còmoda entre elles. No tinc prejudicis, ja et dic, vinc d’una família de llauradors i sóc una xica de poble.

He dit sovint que jo volia donar veu a aquelles dones que no en tenien, però en realitat no és exactament això, perquè la gent ja té veu, tota la gent en té, el problema és que nosaltres (els periodistes) només posem el micròfon davant a certa gent i la qüestió és ampliar la mirada i posar el micròfon i la càmera davant d’altres boques i rostres.

¿Les que tu contes són aleshores històries que no podrien ser contades en boca d’homes?

El periodisme patriarcal no escriuria mai històries semblants. A veure, si jo vaig a parlar del problema de l’aigua en aquesta regió d’El Salvador amb el comissari representant de l’Assemblea del Poble, la meua història perdria matisos, perquè ell no és qui carrega l’aigua als seus muscles cada dia durant sis hores, ell no va a llavar la roba ni a dutxar-se al riu, mentre alguns bavosos la miren amb desig. O en el cas d’Arrelades, on parle de les dones que planten la rosella a partir de la qual produir goma d’opi. És clar que hi ha homes que també en planten, però molts menys, perquè la majoria ha emigrat als Estats Units i les que queden allà, arrelades, són les dones, que romanen a soles davant dels atropellaments de la policia i els narcotraficants.

Després de tantes emocions i sorpreses, de traginar amunt i avall, i fins i tot d’haver sentit la mort a frec de pell ¿Costa tornar a viure una vida normal?

Ara tinc una vida avorrida, i visc dels records -diu mig en broma. Trobe que sovint estic esperant que alguna cosa ha de passar, i de vegades pense que estic perdent l’olfacte per a les grans notícies [comenta entre rialles]. Però és cert que en un moment donat vaig necessitar parar, tornar cap aquí, mirar al meu voltant i dir-me: ¿I ara què? ¿Què ocorre pròximament? De moment sent que visc en un impasse.

¿ I potser no és el teu olfacte periodístic el que t’ha dut ara a casa?

No crec, diu amb la mirada escèptica, més aviat altres coses de caire més personal. Entre la violència omnipresent i uns quants altres ensurts, vaig pensar que potser era ja el moment de tornar a casa i em vaig dir: prova ara. El que ocorre és que de tant en tant em sent una mica desubicada, i em costa més creure en el meu olfacte periodístic. D’habitual sóc molt inquieta, tinc una gran capacitat per a ensumar i veure històries i m’arriben inputs tot el temps. Ara, però, estic un poc desorientada. No diré res més, en tot cas —entre riallades— escric millor que parle.

Sovint veiem només la cara violenta i amarga de Mèxic, però supose que també hi ha un rostre amable. ¿Quina és la gran lliçó que Majo Siscar ha aprés durant tots aquests anys?

Adore Mèxic, per mi és un disbarat fascinant, i el trobe a faltar. Quan estava allà fins i tot enraonava i somiava en mexicà, però l’Institut d’Emigració no va pensar el mateix. Per a mi, Mèxic ha sigut una escola de periodisme brutal. M’ha permés escriure amb seguretat i força, i com que és un país tan immens que té de tot, té també molts bons periodistes, dels quals jo he aprés força.

El que ocorre és que m’ha tocat cobrir sovint moltes víctimes i això m’ha calat. La societat mexicana és pràcticament una societat de castes on es fa difícil escapar de les actituds colonialistes i un sistema construït en les desigualtats socials incrustades. Sabem que en tota societat capitalista el nostre privilegi es basa en el sofriment d’algú altre, però el que ocorre a Mèxic, i a altres països d’Amèrica Central, és que aquest sofriment t’esguita a la cara, el tens al teu davant vint-i-quatre hores.

De fet, la crisi dels drets humans universals va en creixement a Mèxic, i la violència i la tensió s’hi han deslligat fins al punt que ara s’hi viu en estat de setge continu. A partir del 2006 hi va haver una militarització del país i el 2010 va ser un dels anys més durs. La violència sempre va a més i escala. Mèxic és avui un regne de taifes armat, amb cèdules armades on, a banda de controlar el tràfic de drogues i de persones, també tenen el control sobre les obres públiques i decideixen sobre tot. Tot es fonamenta en la violència i qui té les armes, té el poder. El comerç dels avocats, per exemple, qualsevol acte econòmic pot estar mitjançat per les armes. Es viu a colp de pistola, i tot i que a les grans ciutats encara es difumina, als municipis menuts pot arribar a ser un infern. I jo em demane, ¿com es recupera un país d’això?

La violència engendra violència i tot i així, els mitjans de comunicació s’obstinen pel bombardeig diari de notícies violentes i dramàtiques. ¿Potser no passa mai res de bo al món?

Clar que hi passen coses bones. Però estem instal·lats en la notícia sanguinolenta. El meu llibre —al contrari del que pot semblar, per la cruesa dels temes que hi tracta— és un llibre esperançador on les dones deixen de ser vistes com a víctimes, per a passar a ser protagonistes i agents de canvi. I ho són, quan s’ajunten són tremendes i poden aconseguir moltes coses. La qual cosa no agrada molt el patriarcat, i per això, en part, no ocupen les grans portades. Tots podem ser víctimes en un moment donat, la qüestió és no quedar-nos en la condició de víctima. En tot cas, són dones supervivents, o sobrevivents. Com escriu el poeta mexicà Javier Sicilia: “si es mor la teua parella, ets vidu, si moren els teus pares, ets orfe, si et maten els fills, ets sobrevivent”. Potser he escrit un llibre dur, però rescata la capacitat d’organització de moltes comunitats i pobles. “Explica el teu poble i explicaràs el món”, crec que deia un altre poeta.

Després del temps viscut en aquests països, he arribat a la conclusió que l’única solució a la violència a Amèrica Llatina són les comunitats indígenes. En són un antídot. A tres comunitats indígenes d’El Salvador, la taxa d’homicidis és zero. En elles funciona molt bé el teixit comunitari i hi ha un control consensuat des dels valors i els vincles socials perquè formes part d’una comunitat, l’individualisme no és tan bèstia i no hi ha lloc per a la violència perquè trencaria l’essència de la comunitat. Tenen una cosmovisió molt forta, ben poc occidental, i no permeten que ningú hi entre a fer el mal.

¿Es pot viure de free lance escrivint el que vols?ree lance ?

Per a guanyar-te la vida fent periodisme, has d’escriure també molta merda, al marge del que realment et motiva i et mou. Jo intente trobar-hi un equilibri, gens fàcil. El darrer any he viatjat sovint a Mèxic, però cada vegada es fa més costós, en tot els sentits. Ara tinc diversos projectes de llibres i reportatges en marxa, a més de la reedició de Tremendes el setembre i l’edició en castellà de Tremendes en l’editorial valenciana Barlin Libros aquest octubre. Saps, no ha estat fàcil trobar-hi editors en castellà, m’he hagut d’escoltar coses com ara: “Escribes muy bien, pero esto no vende, demasiada pobreza. Es un tema desesperanzador”, quan en realitat l’essència de Tremendes és l’esperança.