Salvem la memòria de Guillem Agulló i de Trini Simó

Un intolerant regidor de l’Ajuntament de València -regidor de Vox, per descomptat- va manifestar recentment que volia traure el nom de Trini Simó d’un jardí de la ciutat. També volia eliminar el nom de Guillem Agulló d’un passeig de Vivers. Sembla que finalment l’alcaldessa Català no ho admetrà. Ella, en principi, és més llesta i vol fer les coses no tan a la brava, sinó “sin que se note el cuidado”. Però el regidor en qüestió -Juanma Badenes- és més del mateix estil que el torero Barrera: envesteix. Tot s’encomana...

Puc entendre fins a cert punt que el nom de Guillem Agulló els faça escruixir. Al cap i a la fi, l’assassinà un cadell del feixisme, el qual tot i que fou condemnat, fa temps que circula sense problemes. A Guillem l’exercici de la seua llibertat li costà la vida. Tenia 18 anys. Un episodi sagnant, dels que sacsegen consciències. Guillem passà a ser símbol de tota una generació, o de més d’una, per la seua actitud valenta i decidida. Havia deixat enrere pors i es manifestava amb llibertat. Era molt jove i tenia les seues idees. I el mataren.

Els intolerants de sempre -que tant hem patit- no respecten sentiments i símbols de llibertat i de contingut antifeixista, és a dir, democràtic. Perquè la democràcia o és antifeixista o no és. Ací, a Itàlia, a Alemanya, a Àustria, a tot Europa. Durant quaranta anys -es diu prompte!- els franquistes embrutaren i taparen la memòria republicana, així com la memòria dels milers de víctimes de la repressió, empresonats, torturats o afusellats. En el cas de Guillem, han insultat sempre la seua memòria, han fet pintades ofensives, no han paït de cap manera un episodi que els retrata, ni la resposta popular amplíssima que honora la memòria de Guillem Agulló. Ara -per a vergonya de la democràcia- manen a l’Ajuntament i també a la Generalitat. I marquen agenda. El regidor esmentat, per si no quedava prou clar, va dir una frase definitiva: “Ser nazi no es delito”. Més enllà del tecnicisme jurídic, la voluntat exculpatòria és evident.

Ara bé, també han volgut eliminar el nom de Trini Simó. Em sembla significativa i reveladora aquesta coincidència. Qui era Trini Simó? Ho saben, els perpetradors? Segurament sí, i per això volen eliminar un rastre, el record de la seua existència. Els molesta, els ofèn. I això, com en el cas de Guillem Agulló, també els retrata.

Convé refrescar la memòria. Trini Simó fou una filla de la burgesia valenciana. Els Simó Terol, amb orígens a Alcoi. La seua mare era una senyora elegant i culta. Vivien en un gran pis a Marquès de Sotelo, damunt del cinema Rex, que ja no existeix. Entre altres coses, Maria Terol era capaç d’ajudar discretament Juan Gil Albert en temps de penúria. Un gran escriptor reclòs a l’exili interior, sense possibilitat de publicar o de ser reconegut públicament. Els seus germans Pilar i Fernando, com Trini mateixa, formen part d’una València culta i civilitzada que va existir i que durant la llaga nit del franquisme enyorava “una altra cosa”. Una València que ja no existeix, perquè l’han volgut amagar i perquè el temps ha passat. Però que com llavors, perviu en forma de brases sota la cendra. Després d’un parèntesi lluminós i creatiu, en realitat dos parèntesis que transformaren per a bé la ciutat,  València  viu de nou temps d’infàmia, com demostren aquests episodis, punta d’un iceberg temible i vergonyós. Caldrà avivar les brases de la decència, la cultura i els valors democràtics.

Trini Simó provenia d’aquest medi social, on hi havia algunes veus amb autoritat, en el sentit d’auctoritas (una burgesia patrícia que sembla que s’ha evaporat, un cas d’estudi que reclama atenció urgent). Estudià història de l’art a València, i passà una temporada a París, que la va marcar. Tenia un aire inconfusible, una personalitat magnètica. La seua figura -d’una elegància décontracté que era sobretot elegància moral- evoca l’imperatiu de superar limitacions, d’aspirar a una ciutat civilitzada i culta, millor. Va fer aportacions substancials a la història de l’arquitectura -la seua dedicació professional, com a professora de la Universitat Politècnica- i arribat el moment també a la preservació del patrimoni col·lectiu de la ciutadania. Un compromís cívic arrelat, la seua defensa del Jardí Botànic -i d’altres causes justes en l’època dels “Salvem”- fou inspiradora.

Trini Simó va estudiar a fons l’arquitectura urbana de València. Entre altres coses, va exaltar el “modernisme popular” del Barri del Cabanyal i va definir l’estil classicista eclèctic -amb ornats de regust modernista- de tants edificis del centre de València, en l’espai que defineixen els carrers de les Barques, Lauria, Pasqual i Genís o Pérez Pujol, i més enllà (entre Ciril Amorós i Colom). Va estudiar de prop, i sistemàticament, el llegat urbà de la ciutat. El seu llibre Valencia. Centro Histórico (Guia urbana y de arquitectura), amb fotografies de Francesc Jarque, publicat per la Institució Alfons el Magnànim el 1983, és una meravella i encara -o ara més que mai- actual i de gran utilitat. Dedicat “al ciutadà, amo, sempre, de la ciutat”, denota el seu amor per la ciutat, que es veuria corroborat -les idees s’han de traduir en acció- amb el seu compromís  en la defensa del patrimoni col·lectiu, d’edificis singulars i entorns urbans, del Jardí Botànic o del Cabanyal, quan calia fer-ho davant les malvestats programades.

Les aportacions de Trini Simó, crec, arrencaren de la seua tesi, dedicada al modernisme urbà a València. Fou autora d’un llibre fonamental: La arquitectura de la renovación urbana en València (Albatros, 1973), amb pròleg de Joan Fuster i fotografies de Jarque. Un llibre sensacional, on aborda el ja apuntat “modernisme popular valencià”, a més de la nòmina completa d’edificis i arquitectes adscrits al modernisme com a estil constructiu i ornamental, incloent una aguda aproximació a l’obra de Demetri Ribes.

En definitiva, un compromís profund amb València, amb la cultura i el civisme, amb la democràcia i també amb el feminisme, com a dona emancipada i activa. València, en comptes de qüestionar tèrbolament la seua memòria, l’hauria de reconèixer i honorar molt més. Seria de pura justícia.