Fa uns dies Gustau Muñoz escrivia en aquest mateix diari, en l’article ‘Un Sant Jordi atípic, hi esteu convidats’ sobre el pes, el poc pes, que tenen els llibres d’assaig en la Diada de Sant Jordi i suggeria la hipotètica celebració d’un Sant Jordi, atípic, en què es podria pensar “a variar la dieta i atendre propostes d’un altre tipus. Llibres de pensament i assaig adreçats al lector delerós d’eixamplar horitzons intel·lectuals”. És més que probable que la gran massa de “lectors-consumidors” que compra llibres per Sant Jordi no siga un públic “delerós d’eixamplar horitzons intel·lectuals”. I és “comprensible”. Tanmateix, el mercat editorial és amplíssim i el seu ventall dona per a atendre, també en Sant Jordi, el desig de lectura dels que volen viatjar, dels que volen pensar, dels que volen fugir, dels que s’hi volen retrobar… Sant Jordi podria, hauria de, apuntar a totes les dianes: la de la ficció, la de la no ficció, de l’autoficció i tots els derivats possibles.

La tendència, ja sabem, no és aquesta, enguany s’ha calculat que hi havia unes setanta novel·les, novetats literàries, en català –quasi res– en òrbita. Per pura matemàtica, no totes poden ser bones, ni tan sols les més venudes, de vegades fins i tot el contrari, però, en canvi, triomfen, i triomfen perquè tenen la faixa promocional vermella d’un premi gros, o bé un aparell mediàtic desorbitant al darrere, o bé uns autors mediàtics, o fins i tot una banda sonora enigmàtica, sobretot si la novel·la es diu Història d’un piano, la més venuda d’enguany. Heus ací la historia rècord (de vendes) d’aquest Sant Jordi, faltaria saber si serà també la història més recordada. Com digué Stendhal: “el millor crític literari és el temps”.

Així les coses, no deixa de ser curiós com aquests bestselassos (el neologisme és meu) de Sant Jordi queden, en la majoria dels casos, ràpidament oblidats, arraconats en la memòria del lector, del comprador que compra llibres perquè és Sant Jordi, llibres que regalarà i que potser no llegirà mai ningú, però que estaran a la llista dels més venuts, fent caixa i guanyant escalafons de “glòria” instantània. ¿Serà aquest també el cas d’Història d’un piano de Ramon Gener (Columna), Premi Ramon Lull 2024?