La incompetència política com a símptoma social i no mèdic

Fa uns pocs mesos el psicòleg i president de l’IBES, Gonzalo Adán, va publicar un llibre titulat: Psicología de la incompetencia política: Cómo y porqué nos gobiernan corruptos, inmorales, mentirosos y enfermos mentales. Ed. Círculo Rojo. En aquest assaig, n’Adán primer fa un recorregut històric on recopila un bon esplet de casos de líders polítics amb actuacions moralment qüestionables: des de megalòmans amb una ànsia de poder malaltissa, fins a paranoides que no dubten a assassinar familiars o opositors si perceben que la seva posició de poder està en risc.  Finalment, ofereix vàries explicacions, des de la psicologia, de per què els que ens governen han tengut, i tenen, comportaments tan reprovables. Personalment, pens que la idea força del llibre no és un bon punt de partida per la discussió col·lectiva sobre com millorar els règims democràtics.

La reflexió política sempre és benvinguda. Així i tot, també és bo que el que publicam doni lloc a un debat més ample sobre els temes que es tracten i com es tracten. Això és especialment important a un lloc com les Illes Balears, on la polèmica intel·lectual és poc habitual i, fins i tot, mal vista. Des del meu punt de vista, l’anàlisi de n’Adán té bona acollida en una aproximació a la política bastant estesa entre els ciutadans, la qual jo trob errònia. I que es podria resumir en la idea que els polítics no estan a la nostra altura, que no són dignes de nosaltres. Especialment els que tenen una ideologia diferent. Explicar la corrupció, la immoralitat, les mentides de molts dels nostres líders polítics per ser molts d’ells malalts mentals evita no només fer una diagnosi correcta d’aquests fenòmens, sinó que també evita la pròpia autocrítica i la reflexió efectiva al voltant dels règims polítics i de com millorar-los.

A grans trets, i fent servir terminologia més clàssica de la ciència política, hi ha dos grans mecanismes socials que condicionen les possibilitats del poder polític: un d’institucional i un altre de cultural. Per una banda, les institucions són el lloc des d’on es produeixen les preses de decisions col·lectives i des d’on es gestiona el conflicte social. Per l’altra, la cultura política d’una societat, la qual inclou tothom, són els valors i pràctiques relacionades amb la gestió de la vida en comunitat. Fora del paper, ambdós factors no són independents l’un de l’altre, sinó que s’influeixen mútuament. La pedagogia que fan les institucions pot arrossegar la cultura política de la societat a fer seus els valors que aquesta proclama. De la mateixa manera, i especialment en un context democràtic, el que es considera tolerable o intolerable en un moment donat entre els ciutadans condiciona el que les institucions fan o deixen de fer. Aquesta distinció analítica és vàlida ara i en tots els moments de la història. Les possibilitats d’un líder polític estan marcades pel disseny de les institucions sobre les quals té control o aspira a tenir-lo i el que en una societat en un moment de la història es considera acceptable, intolerable, etc. Poquíssims i brevíssims exemples es podran trobar del contrari. 

Si el nostre esforç intel·lectual destinat a acabar amb el mal govern el dirigim cap a diagnosticar els polítics que ens governen com a individus defectuosos, llavors perdem de vista les condicions sota les quals són com són. Més enllà de l’anècdota del polític de torn que té comportaments rebutjables, una anàlisi ambiciosa ha de demanar-se pel que es consideren mitjans i fins vàlids en una determinada època i societat. També sobre com funciona un determinat règim polític, com s’elegeixen les elits polítiques, quin tipus de poder tenen, com està limitat, entre un llarguíssim etcètera. Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder. Dit en pla, suposar que gran part d’allò que no ens agrada s’explica perquè hi ha mala gent que arriba al poder és extremadament naïf. Deixau-me posar un exemple. Seria un bon diagnòstic si jo digués que les condicions de misèria dels treballadors del sud-est asiàtic que produeixen roba es deuen al fet que els empresaris occidentals són malalts mentals? O són immorals? Les qüestions estructurals i institucionals importen, així com la cultura col·lectiva que sosté i aprova el que en el futur es considerarà, tal vegada, inacceptable.

Explicar la història política del món fent tant d’èmfasi en les personalitats dels líders, en els seus excessos, en el seu estat mental, pot agradar molt, però diu poc de com funciona el poder

Deia Norberto Bobbio, un dels teòrics de la democràcia més importants del segle XX, que les regles del joc no hi poden fer res si els qui juguen són mals jugadors. Aquesta crida d’atenció sobre els perills de la “maldat” de les persones no era una renúncia a continuar reflexionant sobre com millorar l’arquitectura institucional de la democràcia, sinó un avís a navegants, tant polítics com ciutadans. En el joc de la democràcia, tal com l’entenia Bobbio, hi participam tots. La tasca de l’intel·lectual i de la seva reflexió pública hauria de ser la de contribuir a formar cultura política ciutadana que reaccioni contra comportaments que fins al moment eren tolerats. Canviant així el terreny de joc de la política i condicionant les possibilitats del poder. Una democràcia és un règim on la rendició de comptes, tot i ser millorable, és efectiva. Un altra cosa és que els ciutadans no trobin necessari sancionar els seus líders polítics, sigui perquè no veuen la falta o perquè la justifiquen. La qual cosa no millora la situació, no la fa més agradable a un ciutadà ofès per aquest o aquell altre comportament que considera immoral. Però és l’aproximació més realista i, sobretot, la més útil a l’hora de fer propostes de millora.