El 1933 un crític literari de Barcelona, Rafael Tasis si no vaig errat, ressenyava amb un cert entusiasme la novel·la de Francesc Carreres El cavaller del dubte, que acabava d’aparèixer, publicada per la Societat Castellonenca de Cultura. El crític es congratulava de la publicació d’aquesta “novel·la urbana” i valorava el fet com un símptoma esperançador de la progressió les lletres valencianes, com a part de la cultura catalana. La revista Mirador i diaris com La Publicitat seguien molt de prop la producció literària valenciana, que anava a un ritme pausat, però que avançava. En aquell temps no hi havia pràcticament editorials. La més destacable seria L’Estel, fundada per Adolf Pizcueta. Però l’ambient cultural feia progressos molt importants, des del temps de Taula de Lletres Valencianes, i posteriorment amb La República de les Lletres, la signatura de les Normes de Castelló el 1932, i tantes altres iniciatives tan prometedores dels anys trenta. Una altra cosa seria l’abast de la repercussió social de tot plegat, que ja sabem que fou limitat.
Però l’interès que despertaven els esforços fets al País Valencià era constant. Així, el 1936, per exemple, J. V. Foix glossava l’aportació valenciana al renaixement literari en termes també cautament entusiastes. “Al desvetllament de la cultura nacional, l’aportació valenciana és cada dia més remarcable. Passen ja de deu els llibres que, durant el segon semestre de l’any corrent, han estat publicats en la nostra llengua al País Valencià...” Ho deia en un comentari titulat “València renaixent” datat el 29 de juny. Per cert que on diu “segon” hi hauria de dir -supose- “primer”: una errada ves a saber de qui, que s’ha anat arrossegant i que apareix al volum 3 de les Obres completes (Edicions 62, publicat el 1985), d’on he tret la citació. Perquè el segon semestre del 1936 va ser tota una altra cosa, certament, en plena revolució i enmig d’una guerra. En tot cas, Foix trobava extraordinari que s’hi hagueren publicat deu llibres en un semestre! Com devia ser el panorama. Tot era tendre i incipient.
La guerra civil del 36-39 ho desballestà tot, i la represa costà dècades. Però arribà. Tot arriba si es posa energia, voluntat i determinació. Si es té sentit de la història i del que cal fer en cada moment, de les inflexions, de les necessàries ruptures i replantejaments. Devers el 1962 es va produir un d’aquests moments de replantejament, entre nosaltres, els valencians. I el 1968, simbòlicament, amb el naixement d’una editorial moderna i amb voluntat de persistència com Tres i Quatre, es va girar full, en certa manera.
Vist des de Barcelona -on d’altra banda alguns intel·lectuals valencians com Artur Perucho o Ernest Martínez Ferrando s’havien integrat amb fluïdesa als cercles culturals- el panorama valencià devia semblar exactament això: incipient. La Renaixença sí que havia quallat socialment a Catalunya, on hi havia vida cultural, públic, periòdics, revistes i editorials. A València encara hauria de passar temps, com a les Illes Balears.
Però no tot eren flors i violes. Vegem un comentari revelador -per tocar de peus a terra- de Just Cabot, el crític literari fonamental de la revista Mirador, on dirigia la secció “Les Lletres”, que es planyia del “naixement continu de noves editorials, acompanyat de la mort contínua d’altres que no han pas pogut arribar a comptar la vida per anys, ni els volums publicats per mitges dotzenes”. Cabot s’expressava sense embuts: “D’uns quants anys ençà, el llibre català ha guanyat zones de lectors que abans li eren impermeables; però donar-los gat per llebre tan repetidament... farà que [els lectors] acabin per no llegir sinó les notícies dels diaris.” Segons Joan Safont, que reporta aquestes apreciacions al volum Comparatistes sense comparatisme, a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rossell (Edicions de la Universitat de Barcelona), Cabot “preocupat, assegura que si pogués compartir els secrets del món editorial català -el tiratge reduït d’autors de molta anomenada, guanys il·lusoris, la realitat d’una pèrdua constant de diners- faria esverar els lectors.” La realitat del món editorial català era “incerta i fràgil”.
D’això fa uns 90 anys, pam dalt pam baix. Una realitat editorial incerta i fràgil...
Quin és el ressò -o més aviat, la recepció- actual de la producció literària valenciana, i cultural en general, a la resta del domini lingüístic? En un temps en què tantes coses han canviat i s’ha produït una maduració molt considerable en tots els sentits. Però en el qual certes continuïtats són també dolorosament perceptibles. Un tema important, que ens hauríem de plantejar. Potser un altre dia...
0