En poc temps, ara mateix, han coincidit a les taules de novetats de les llibreries diverses traduccions de literatura universal al català. De literatura de creació, de clàssics, de narrativa i d’assaig contemporani. Una altra dada significativa. Poques cultures sense estat podrien dir el mateix.
Així, podem trobar una nova traducció de l’obra magna de Marcel Proust, A la recerca del temps perdut, de la mà de Valèria Gaillard (Proa). Fins ara han aparegut els volums Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor i El costat de Germantes, i la intenció n’és publicar l’obra sencera, que de tota manera ja havia estat parcialment traduïda en el passat -per Miquel Llor, Bofill i Ferro, Jaume Vidal Alcover- i també recentment per Josep M. Pinto a l’editorial Viena. La recepció de Proust en català -vegeu el volum Proust a Catalunya, edició de Xavier Pla (Arcàdia)- fou primerenca, però es veié estroncada per la guerra civil i la catàstrofe posterior. Després de diversos intents, ara es publica l’obra completa amb garanties, amb la voluntat explícita de culminar la comesa, i en “el català del segle XXI”, de la mà experta de Valèria Gaillard, per bé que la traducció de Josep M. Pinto també ha estat ben valorada.
Per la seua part, Manuel Carbonell signa la traducció del Divan oriental occidental, de Johann Wolfgang Goethe, una obra d’una significació extraordinària i d’influència perdurable, en edició bilingüe i mai traduïda abans. No fa encara molt de temps arribava a les llibreries una nova traducció de la Ilíada a cura de Montserrat Ros, publicada també, com l’obra de Goethe, per Adesiara. Les traduccions homèriques es multipliquen, amb bons rèdits. Recordem les versions de l’Odissea de Carles Riba -una obra mestra, segons Enric Sòria- i de Joan F. Mira, tan diferents, deutores de temps històrics i intencions no coincidents, i potser complementàries. Com si fórem una cultura normal, podem vantar-nos de diverses traduccions d’obres cabdals del llegat cultural universal. Qui vulga trobar-hi incompatibilitats o dispersió d’esforços, va molt errat.
Quin significat podem atribuir a les traduccions de clàssics? I a les traduccions de narrativa i assaig contemporani, que tant proliferen? Crec que sovint no som del tot conscients de l’abast d’aquest esforç, que situa la llengua catalana en el circuit internacional de llengües minoritàries (en comparació amb l’anglès, el francès, l’italià o el castellà) de més vitalitat cultural. I els valencians en formem part, en siguem conscients o no. Ens en beneficiem però també hi fem aportacions substancials. Formem part d’aquest esforç. I ara citaria noms tan destacats com els de Joan F. Mira, Antoni Seva o Vicent Alonso -autor d’una versió reeixida dels Assaigs de Montaigne. O Jaume Ortolà, que ha fet una traducció magnífica -però escassament difosa- del clàssic d’Alexis de Tocqueville La democràcia a Amèrica (Riurau, 2011).
Sí, avui podem trobar un flux creixent de traduccions. Per posar exemples, m’ha interessant particularment La batalla d’Occident, d’Éric Vuillard (Edicions 62), mostra d’un gènere de difícil classificació entre el document, la novel·la històrica i l’assaig, que es va donar a conèixer de manera esclatant amb L’ordre del dia, del mateix autor. Si aquesta incidia en aspectes alliçonadors dels mecanismes d’ascens del nazisme, l’obra que s’ha publicat ara, que és anterior, del 2012, s’endinsa en els prolegòmens, els desencadenants i el descabdellament del primer acte de l’autodestrucció d’Europa al segle XX, la Primera Guerra Mundial. El respecte als fets històrics i la versemblança de la ficció -molt acotada i limitada, en veritat- s’encasten com una màquina perfectament engreixada, i se’n deriva una visió complexa que il·lumina la traumàtica història recent d’Europa.
Les traduccions de la novel·lística més lligada a les oscil·lacions de la sensibilitat del present se succeeixen, igual com les recuperacions de clàssics. En assaig el ritme és més relaxat, o insuficient per a ser més exactes, però així i tot no deixa d’haver-hi propostes tan interessants com Arqueologia de la política de Giorgio Agamben o L’obligació moral de desobeir, de Ramin Jahanbegloo, tots dos a Arcàdia. O bé El Poble. Ascensió i caiguda de la classe obrera britànica (1910-2010), de Selina Todd, que ha publicat la Institució Alfons el Magnànim. O el text clàssic (1923) de Clara Zetkin Com combatre el feixisme i vèncer (Tigre de paper), amb pròleg de Miquel Ramos.
Són només exemples esparsos. Per descomptat que no tinc cap intenció de repassar l’actualitat de les traduccions amb voluntat d’exhaustivitat. No té sentit: és un panorama atapeït. Només apuntar alguns títols que tenen una significació especial a hores d’ara i que no haurien de passar desapercebuts.
Giorgio Agamben -un filòsof que s’ha fet llegir, i l’apunt no és irrellevant- planteja en aquest volum, producte de les lliçons impartides el 2014 a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, la relació amb el passat, la via arqueològica com a porta d’accés al present. Una arqueologia encara més retrospectiva que la de Foucault, per cert. La relació dels europeus amb el passat és singular, antropològica, i amb aquesta premissa arrenca un petit llibre accessible, llegidor, que raona sobre nocions o conceptes -ordre, voluntat, ús, identitat, crisi, entre altres- que formen el substrat de les idees polítiques. No és exactament un llibre d’història dels conceptes, sinó una altra cosa, més sinuosa i certament suggeridora. Per la seua banda, Ramin Jahanbegloo, el filòsof iranià, fonamenta en el seu assaig la lògica de la desobediència civil en determinades circumstàncies, i assenyala amb rigor conceptual el seu abast i limitacions. De vegades, la desobediència és un deure moral. Prou que ho sabem a Europa... Jahanbegloo, autor d’un memorable llibre de converses amb Isaiah Berlin, és un gran defensor de la tolerància i de l’universalisme de la cultura democràtica. Un adversari -perseguit i exiliat- de la intolerància i el fanatisme que s’empara en la “diferència cultural” per apuntalar l’autoritarisme i atropellar els drets humans. El llibre de Selina Todd, que és molt il·lustratiu, s’estén sobre el sorprenent cas de la minva o declivi d’una força social de primer ordre, la working class britànica, tan poderosa antany, delmada per les externalitzacions, les reconversions, la desindustrialització, la precarietat i l’ascens d’una economia fragmentària i discontínua basada en els serveis i el predomini de les finances. Finalment, el llibret de Clara Zetkin sobre el feixisme, tan oportú, té un interès històric evident. També actual, precisament d’acord amb la idea d’Agamben de la regressió arqueològica com a via d’accés al present. Clara Zetkin (1857-1933) fou una socialdemòcrata clàssica, molt propera a Rosa Luxemburg, que s’embarcà en la fundació del Partit Comunista alemany, del qual fou diputada al Reichstag. Aquest volum recull les seues intervencions sobre la lluita contra el feixisme davant la Internacional Comunista el 1923. La Comintern era llavors, abans de la hibernació estaliniana, un organisme viu. Zetkin hi defensava el front únic, és a dir, la unitat amb els socialdemòcrates (que després es va frustrar) enfront de l’amenaça del feixisme, que copsa -i vet ací l’interès actual- en el que tenia de novetat en aquell moment primerenc: “Només podem combatre el feixisme si entenem que exerceix un efecte que inflama i fascina àmplies masses socials que han perdut la seguretat vital que tenien abans”. Un debat que pren, malauradament, nous aires d’actualitat. Ma non troppo, caldria afegir. Perquè la història està feta de continuïtats i de discontinuïtats. Tan important és entendre les primeres com percebre i distingir les modulacions i innovacions, les ruptures relatives, del temps.
0