No sé si alguna d'aquestes universitats americanes que es dediquen a mesurar la relació entre l'exposició a la música country i les taxes de suïcidi, o a esbrinar per què als picapins no els agafa mal de cap —estudis reals—, haurà calculat la quantitat de material audiovisual que hi ha simultàniament en circulació. Però, per a fer-se'n una idea, només cal saber que a l’hora punta —que, en un país amb una taxa de desocupació com la nostra, vés a saber quina és—, hi ha uns deu milions de conciutadans connectats a Internet per a veure un documental, una pel·lícula o una sèrie, a través d'alguna de les noves plataformes digitals. Afegim a això les televisions tradicionals, el que s'anomena ara consum lineal, que encara tenen uns dotze milions d’usuaris, i pensem també en tots els que, en aquests moments, estan prement el gallet en un videojoc online. Estenguem el camp de visió a tot el planeta i començarem a prendre consciència de les dimensions que està adquirint la indústria de la creació de continguts audiovisuals. I, a pesar d'això, la demanda d'ocupació dins d'aquest sector supera amb escreix l'oferta. Hi ha milers de joves que volen formar part d’aquest negoci i no ho aconsegueixen, o no ho fan en les condicions per a les quals els han dit que estan qualificats.
Són els hereus d'aquells als qui, en El viaje a ninguna parte, el personatge interpretat per Fernando Fernán Gómez es refereix despectivament com a peliculeros, sense adonar-se que ell està en un escaló encara més baix, el dels còmics. I és un enigma el fet que hi haja ara tanta gent que desitja pujar al carro audiovisual. Simplificacions desqualificadores a banda, és una elecció difícil d'entendre des de fora, per això es considera una professió vocacional. Un conjunt d'oficis interrelacionats, més aviat. Entre ells hi ha un bon grapat de narcisos i d’egos inflamats, i també molts despistats que creuen estar preparant-se per a una professió amb futur, però la majoria se senten arrossegats per una irresistible inclinació creativa, per una pulsió romàntica. Volen ser artistes: directors de cine, guionistes, animadors gràfics, directors de fotografia, escenògrafs… I quan ixen d'aquestes fàbriques de somnis que són la universitat i les escoles de cine, que estan proliferant com a bolets, amb el que es troben és amb una indústria que es regeix per un codi laboral implacable, que persegueix el mateix objectiu que la que es consagra a elaborar calçotets de pelfa: la consecució de la màxima taxa de benefici possible, una equació en la qual no sol entrar l’art. Les il·lusions de la majoria dels que volen entrar en el show bussines acaben polvoritzant-se contra una realitat que no es descriu en les aules tal com és. Creuen que al final del túnel acadèmic els espera un món imaginari que encara associen amb el vell sistema d'estudis de Hollywood, aquell que, veges tu, en el seu temps era criticat perquè concebia el cine com a negoci. I amb el que es troben ara és amb una cosa molt diferent i pitjor.
Els que tenen sort, són engolits per unes corporacions que fan que aquells estudis semblen uns centres de mecenatge renaixentistes, on impera això que s'anomena optimització de recursos i uns mecanismes de producció cada vegada més estandarditzats, tant com adotzenada és la mercaderia resultant. I els que no tenen sort, que són la majoria, topen amb un tumultuós escamot de xicotets empresaris, destres a enxampar subvencions i explotar fórmules que suposadament els garanteixen la supervivència —alguns aconsegueixen una mica més que això i altres una mica menys. Encara que no ho parega a simple vista, els dos mons es complementen i convergeixen, i el marge que deixa aquesta maquinària perquè el talent genuí prospere és molt xicotet i es redueix a cada minut que passa. Quasi totes aquelles pel·lícules que es prenen com a model d'estudi en les escoles de cinematografia serien inviables en el sistema de producció actual. Si de cas —rares excepcions a banda—, se'n fan altres que s'hi assemblen, però només en la corfa, darrere de la qual s'amaguen uns algoritmes mercantilistes i ideològics cada vegada més perfeccionats. I això dels algoritmes no és només una metàfora. La Warner ha estat l'últim gran estudi a adoptar les tècniques d'intel·ligència artificial per a la gestió de projectes. Ha firmat un acord amb l'empresa Cinelytic, que fa servir l'anàlisi predictiva en la selecció de guions, en la tria d’actors i en les estratègies de distribució de les pel·lícules segons territoris. La nostra indústria nacional encara utilitza majorment la intuïció, però aquesta no és una qualitat tan aleatòria com es creu. La major part dels que van darrere dels cants de sirena de les arts audiovisuals, si no s'ofeguen, acaben agarrats a un tros de fusta en les platges d'aquell món real que creien deixar arrere, que fins i tot creien que ja no existia. O bé malvivint en el sector, en una situació de precarietat lamentable, posant en joc unes habilitats que han mal aprés en les facultats, o bé canviant de professió, reflotant la barberia del seu oncle o muntant un bar amb els col·legues.
Arribats en aquest punt, encara que l’escepticisme es dreça davant de qui escriu amb tota la seua envergadura i una expressió sardònica, potser convé recordar que, en temps de crisi, tots els artistes que han tingut alguna cosa a dir i uns grams de lucidesa han fet un alto, han girat la vista enrere i han tractat de veure en quin punt del camí es va tòrcer la cosa per a, des d’allí, tractar de recuperar el rumb. Potser ha arribat l'hora de fer-ho a gran escala, posar aquesta passió per les ficcions sota la lupa de l'esperit crític, i també pragmàtic, de la nostra època. Perquè la paradoxa està ben a la vista i té molts plecs: vivim lliurats en cos i ànima a construir un gegantí món virtual mentre fem jaç el món real, aquest que, en definitiva, ens sustenta, a nosaltres i a les nostres quimeres. I la indústria que s'encarrega de fer-ho, la indústria definitivament venal de la faràndula —«professió de farsants», segons Coromines— s'engul amb avidesa, un darrere de l'altre, precisament, a aquells que, suposadament, són els depositaris de l'esperit que impregna la genuïna pràctica artística, els cridats a fer una interpretació crítica de la realitat, a ampliar els horitzons de la nostra percepció, alliberant-la dels lligalls amb què tracten d'unificar-la, i a activar el poder transformador que tot això comporta.
0