L'Estrella de València

Sí, ja ho sé: la dita tan coneguda parla de “la lluna de València”, però ací es tracta del nom d'una nau, a partir del qual es desenvolupa la trama d'una pel·lícula que només conec de referències, estrenada a la dècada de 1930 amb els títols de Der Stern von Valencia, L'Étoile de Valencia i Estrella de Valencia. Algunes fonts diuen que tenia escenes filmades a València, però no sembla cert. D’altra banda, un repàs de les llistes d'estrenes en 1933 i 1934 als cines d'aquesta ciutat permet afirmar que no es va presentar allí aquesta obra que duia el seu nom.

Sí que utilitzava com a escenari paisatges i llocs de Mallorca i de la seua capital, Palma. Allí, el 2012, se'n feu una projecció, subtitulada en llengua catalana: L'Estrella de València. Mallorca, en efecte, s'havia convertit ja en un centre d'atracció per a un cert turisme cosmopolita, que apareixia indicat en les primeres obres de Llorenç Villalonga. I no sols Mallorca. També Eivissa, on Walter Benjamin va estar el 1932 i 1933. L'UFA, a més, ja havia rodat a Mallorca una primera pel·lícula, el 1929: Die Schmugglerbraut von Mallorca —La núvia del contrabandista—, amb alguns tòpics, com L'Estrella de València, o potser no tant, si pensem en la realitat del contraban en l'època, ja que a Mallorca havia nascut Joan March.

Com una curiositat, refiant-me de l'afirmació que València apareixia en la pel·lícula, vaig començar fa temps a recollir-ne notícies. Potser llegir-les ara distraurà momentàniament alguna persona, enmig de la trista situació que vivim.

Era una producció d'Universum Film Aktiengesellschaft (UFA), la gran empresa alemanya —kolossal, seria el qualificatiu més adequat— que durant la República de Weimar havia llançat grans obres com ara Dr. Mabuse, der Spieler, Die Nibelungen, Metropolis o Der blaue Engel, al costat de comèdies i mostres d'altres gèneres cinematogràfics, de vegades en escenaris exòtics i sempre amb l'objectiu de competir amb les indústries cinematogràfiques d'altres països, en particular dels Estats Units d'Amèrica, on, paradoxalment, gràcies a les persecucions de Hitler i companyia, recalarien grans professionals del cinema alemany. Potser els millors.

UFA tingué una filial francesa (i belga), l'Alliance Cinématographique Européenne, que apareix en aquesta història com una doble identificació.

El moment en què la pel·lícula arribà a les pantalles era tràgic per a Alemanya. El principi d'una gran tragèdia. Al gener del mateix 1933, havia estat designat canceller del Reich Adolf Hitler i el partit nazi estava fent les primeres passes per ocupar tot el poder, reprimir opositors i tebis i dominar els recursos culturals i econòmics de tota mena, inclosos els cinematogràfics —gran preocupació de Goebbels, que de pas hi trobava espai on conèixer actrius joves o no tan joves que molt probablement, en altres circumstàncies, s'haurien pres la bona llibertat de bufetejar-lo.

És significatiu, en una anàlisi retrospectiva, malgrat que Der Stern von Valencia no pareix que tingués cap connotació evidentment política, que el director de la versió alemanya fora Alfred Zeisler, d'origen jueu, que hagué de deixar Alemanya el 1935 —l'any de les anomenades Lleis de Nuremberg, racistes i antisemites—, emigrà a Londres i, el 1939, a Hollywood. Els guionistes de la pel·lícula foren Friedrich Zeckendorf i Axel Rudolf. Al primer, de mare danesa i pare suec, els nazis li retiraren el 1939 el permís per escriure i publicar; després, fou denunciat i sentenciat a mort per “desmoralitzar el poble alemany i ajudar l’enemic” i decapitat el 30 d’octubre de 1944. El segon, jueu, s'exilià el 1935 i, com Zeisler, acabaria treballant a Hollywood.

Pot donar idea de l'argument el resum que en publicà la revista austríaca Osterr.Film-Zeitung, en l'edició del 15 de juliol de 1933 sota el títol «Una estrena berlinesa»:

«Molt aplaudida va ser l’estrena de Der Stern von Valencia, una pel·lícula hàbil de l’UFA que combina amb èxit els elements de la pel·lícula d’aventures amb els de la tracta de blanques. La idea de la pel·lícula es deu a Robert Katscher y a Egon Eis, el guió va ser escrit per Friedrich Zeckendorf y Axel Rudolf. Ha resultat encertada la tria del medi social. L'Estrella de València és un vaixell amb càrrega humana, amb l’aparença d’un inofensiu restaurant flotant. La policia s’hi fixa. Leone, una llanxa de la policia, té en el punt de mira el L'Estrella de València. Qui està de servei a Leone és el sergent Savedra. La seua dona, la bella rossa Marion, actua en un teatre de varietés a Palma de Mallorca. Per això, Savedra, de guàrdia per càstig per alguna raó sense importància, desembarca per anar a veure la seua dona. Dins el local es troben el comandant i el primer oficial de la Leone, de manera que s’hi donen complicacions desagradables. Savedra, qui ha d’esperar un fort càstig disciplinari, decideix no tornar a la Leone sinó es fa contractar com a mecànic a bord de L'Estrella de València, per tal de reunir els diners necessaris per comprar la llibertat de la seua dona, que actua en aquell local per obligació. Quan creu que l’han reconegut com a policia, abandona el vaixell sospitós, on ha pogut observar algunes coses, mentrestant. Torna a la llanxa Leone i comença a perseguir, per iniciativa pròpia, L’Estrella, que ha començat a fugir; tot just a temps per alliberar la seua dona i algunes joves que havien de ser traslladades a terres d’ultramar.

Alfred Zeisler ha sabut dotar de suspens el film. Hi actuen Liane Haid, Paul Westermeier, Oscar Sima, Fritz Odemar, Ossi Oswalda, Peter Erkelenz i Willy Schur. La música de la pel·lícula, que conté elements espanyols, va ser composta per Richard Stauch».

Paul Westermeier, entre altres films havia participat en Berlin-Alexanderplatz (1931), i Liane Haid era coneguda per les interpretacions en Lady Hamilton (1921), Lucrezia Borgia (1926) i altres pel·lícules.

Com era habitual en l'època, per raons tècniques relacionades amb la sonorització i per altres motius, se'n feu una nova versió, no doblada sinó distinta, de la pel·lícula, en francès. El director en va ser Serge de Poligny, que des de l'any anterior treballava per a l’UFA a Berlín, fent versions de films alemanys, en particular els que s'anomenarien Vous serez ma femme, Coups de feu à l'aube, Rivaux de la pistes i L'or, a banda L'Étoile de València.

Encapçalaven el repartiment l'alemanya Brigitte Helm i el francès Jean Gabin, que llavors estava començant la carrera a les pantalles. Ella s'havia revelat en el paper doble de Maria i androide a Metropolis (1927), de Fritz Lang, i a L'Étoile de Valencia cantava un Tango (https://www.youtube.com/watch?v=IoDlhJZj8ac), que fou enregistrat per Odeon. Gabin tenia vint-i-nou anys i havia fet el seu primer paper destacat a La belle marinière (1932).

En els textos intervingué Jean Galtier-Boissière, llibrer i editor que tenia la botiga en un lloc envejable de París, la Place de la Sorbonne. Des d'allí dirigia Le Crapouillot, una revista satírica nascuda el 1915 a les trinxeres de la Gran Guerra i convertida el 1919 en una publicació sobre novetats literàries, artístiques i d'espectacles, d'un to provocador, creador de polèmiques, que fou sovint objecte de problemes als tribunals i que publicà nombrosos monogràfics de caràcter polític, igualment desenfadats. Galtier-Boissière va escriure novel·les i alguns llibres de memòries. Els que recullen anècdotes, experiències i observacions de l'autor durant l'Ocupació alemanya i els anys posteriors encara poden llegir-se amb algun interès. En la seua autobiografia, Mémoires d'un parisien (1960-1963), descriu la seua participació en el rodatge de la versió francesa: «Fou Maurice Van Moppès, empleat a París de l'UFA, tot i ser jueu, qui em va recomanar a aquesta firma alemanya per escriure un diàleg. Es tractava d'un remake, és a dir, de la nova versió, en francès, de una cinta ja rodada en llengua alemanya: L'Estrella de València. El director, Serge de Poligny, em donà una sèrie d'escenes, traduïdes literalment, que es tractava de posar en francès. Com que el termini per a la redacció total es limitava a tres dies, vaig rebutjar d'entrada l'encàrrec —gest que deixà estupefacta la gent de cine, ja que un escrúpol semblant pareixia absolutament insòlit. Es convingué que jo redactaria en els tres dies els diàlegs molt breus dels “exteriors”, que anaven a ser rodats a les Balears, i que se'm concediria dues setmanes per enllestir els diàlegs d'“interiors”, que es posarien més tard en escena als estudis de Neübabelsberg, als afores de Berlín».

Galtier-Boissière suposava que l'havien seleccionat perquè l'acció del film es desenvolupava en un bordell d'un port de mar i el consideraven especialista en el gènere per l'èxit que havia obtingut la seua novel·la La bonne vie (1925). Anarquista que acabà pròxim a idees d'extrema dreta, bon vivant, ple d'amistats i relacions amb tota mena de persones i personatges, molt preocupat per exhibir-ho en els seus escrits.

«Fou en aquella ocasió», recordava, «que se'm revelà en quines condicions sorprenents estava organitzat el rodatge de pel·lícules. Tres dies abans que la troupe partís cap a Palma de Mallorca, no s'havia designat encara cap vedette. Llavors s'atribuí el primer paper a la molt bella Brigitte Helm; només tenia un defecte, no sabia ni una paraula de francès. No passa res! Aprendria el paper de memòria i el recitaria. L'actor jove era un cert Jean Gabin, encara poc conegut. Va fer davant meu una escena al productor perquè li havien refilat, per a ell i la seua dona, passatges de segona classe; Gabin exigia lliteres.»

«A última hora, em van demanar afegir una escena còmica per a una debutant acabada de contractar per recomanació; es deia Simone Simon. De seguida em demanaren, per cable, modificar el diàleg per incloure un negre magnífic, descobert per casualitat a Palma».

I , encara, Galtier-Boissière conta les peripècies de l'estrena de la pel·lícula a París:

«Vaig veure L'Étoile de Valencia la primera vegada a la première de gala del Matignan. Hi havia escenes bastant reeixides amb Gabin i Gaston Modot, però Brigitte Helm apareixia catastròfica: recitava el paper sense comprendre'n ni una paraula, fins al punt que una escena dramàtica absolutament fracassada va desencadenar una tempesta de rialles i un embolic magistral. Tota la sala cridava, xiulava, trepitjava el terra. Una senyora del costat repetia: “Caldria dir els noms de les persones que presenten aquestes estupideses!” Em vaig eclipsar de puntetes, seguit per [la meua dona,] Charlotte».

«En ple estiu vaig tornar a veure la meua Étoile al cinema principal de la Rue de Belleville, i he de dir que el públic popular semblava divertir-s'hi en gran».

Després, Serge de Poligny diria a Galtier-Boissière que la pel·lícula havia estat el major èxit que la companyia havia tingut a França aquell any.

Certa o no aquesta afirmació, repassant la premsa periòdica francesa de l'època a través dels arxius digitalitzats, es pot veure que L'Étoile de Valencia s'oferí al públic de moltes ciutats franceses.

I la versió francesa, traduïda, arribà al nostre país. A Barcelona, s'estrenà el 30 d'octubre de 1933, al Salón Cataluña. Un comentarista de La Vanguardia remarcava l'ambientació mallorquina. La coincidència que a la mateixa pàgina s'informés que a Berlín s'acabava d'estrenar Hitlerjunge Quex, primera producció de propaganda nazi realitzada per l'UFA, indicava les noves orientacions de la gran companyia i un canvi de rumb històric.

Val a dir que el mateix any, Brigitte Helm i Jean Gabin coincidiren com a estrelles en un altre film produït per l'UFA i l'Alliance Cinématographique Européenne, també en dues versions, anomenades Die schönen Tage von Aranjuez i Adieu les beaux jours —presentada en cines espanyols amb el títol Un amor en España i amb escenaris, segons la publicitat, de Biarritz, Madrid, Sant Sebastià, París i Sevilla, entre altres llocs. Tot i que era una producció UFA, s'hi adjuntava una menció a l'Alianza Cinematográfica Española ubicada al carrer de Mesonero Romanos, 2 i 4, de Madrid, que distribuïa els productes de l'empresa alemanya. Die schönen Tage von Aranjuez s'estrenà a Alemanya el 22 de setembre de 1933, onze dies després de la presentació solemne a Munic, amb l'assistència de Hitler, Hess i Goebbels, de la pel·lícula que a Espanya es diria El flecha Quex i el director de la qual, Hans Steinhoff, va morir el 1945 en un avió en què fugia cap a Madrid de les seues responsabilitats.