Anna Esteve: “No crec que siga casual que tants poetes conreen els dietaris. Hi ha una afinitat en la mirada”

Anna Esteve Guillén (Alacant, 1977) és actualment professora titular del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, on treballa des de 2006. Doctora en Filologia Catalana amb la tesi “El dietarisme català entre dos segles”, les seues línies d’investigació principals s’han centrat en les formes autobiogràfiques en la literatura contemporània: dietaris, autobiografies, memòries, etc. De fet, Anna Esteve és una de les persones que més ha investigat a casa nostra l’anomenada “literatura del jo”, un gènere al qual la Universitat d’Alacant (UA) sempre ha dedicat una atenció especial a través dels Simposis de Literatura Autobiogràfica organitzat pel Grup de Recerca de la Literatura Contemporània de la Universitat. Darrerament dedica gran part del seu temps i treball a la didàctica de la literatura. A hores d’ara és Vicedegana de Qualitat i Política Lingüística.

De tarannà inquiet i molt feinera, la professora Esteve és una persona arrelada a Alacant, on hi va nàixer. “Treballe i visc a Alacant, la qual cosa –diu– impregna personalitat”. Potser sona una mica com si fos una heroïcitat, però no tant per com ho diu, sinó perquè treballar per i amb la nostra llengua a Alacant té un valor i un compromís afegit. No cal que diga més.

Implicada en la vida cultural de la seua ciutat i de la comarca de l’Alacantí, Anna Esteve, propera al valencianisme i al progressisme des de ben jove, ha treballat fermament per la normalització lingüística i una educació plurilingüe a les comarques del sud. Durant un temps va formar part de la junta directiva de La Cívica, l’Associació cívica per la normalització del valencià de l’Alacantí, una entitat que va tenir molta activitat i ressò en els anys vuitanta i noranta. En definitiva, res més lluny d’una professora que va a la facultat, fa classe, se’n torna a casa, corregeix, estudia, i al dia següent el mateix. Anna Esteve, a més d’escriure, ensenyar i investigar, toca carrer, participa de la vida cultural de la ciutat i està en contacte amb les inquietuds i els problemes dels instituts i de l’escola, dels professors i dels mestres.

En l’àmbit acadèmic Anna Esteve ha format part del Grup d’Estudis Transversals, amb el qual ha participat en l’organització de diversos seminaris internacionals, i del Grup d’ investigació de Literatura Contemporània de la UA. Durant més de deu anys va col·laborar en diferents projectes d’investigació centrats en l’estudi de la literatura autobiogràfica catalana (2003-2014) i va publicar amb altres autors diferents monogràfics al voltant d’aquest camp d’estudi. Darrerament ha dedicat part de la seua tasca docent i investigadora a la literatura infantil i juvenil i a millorar l’ensenyament i l’ús del valencià en els centres educatius, i en particular en contextos plurilingües de qualitat. El seu compromís amb la nostra llengua i la lectura han sigut una constant, com prova el fet que haja estat assessora de la Fundació pel Llibre i la Lectura dins del Pla de Foment pel Llibre i la Lectura de la Generalitat Valenciana. Darrerament, Esteve ha participat en el projecte d’investigació: “Els espais virtuals per a la promoció del llibre i la lectura”, dirigit per la professora Gemma Lluch, de la Universitat de València, amb una atenció especial a l’estudi dels blogs com a eines per a la promoció lectora.

Entre les obres que ha publicat destaca l’assaig El dietarisme català entre dos segles (1970-2000) (Premi Serra d’Or, 2011), fruit de la seua tesi doctoral, així com la seua participació en volums col·lectius, com ara El compromís literari en la modernitat. Del període d’entreguerres al postfranquisme (1920-1980) (2016). Igualment, ha publicat estudis i articles en revistes internacionals.

Aquest matí incert, d’un hivern primavera o una primavera hivernal, em trobe amb Anna Esteve, diria jo, en el seu medi natural, el Campus universitari de Sant Vicent del Raspeig. Només cal veure l’energia, la fermesa i la naturalitat amb què camina de bon matí, mentre parla amb els alumnes i m’explica què farem ara després. De fet, avui estic a la Universitat d’Alacant per dues raons: per a parlar als seus estudiants sobre “dietarisme i dones” a partir del meu llibre, Amèrica endins, a proposta d’Anna Esteve, i per a conversar amb ella en una entrevista relaxada sobre el seu treball de recerca i la seua implicació en la docència i la societat d’Alacant, en un matí estranyament plujós que em permet captar la guspira d’aquest campus i dels seus alumnes, i saludar part de l’equip del departament de Filologia, del qual n’he sentit dir moltes coses, i totes bones.

Són quasi les onze del matí quan comencem la nostra conversa, però duem ja unes hores voltant pel campus. De bon matí ens hem trobat amb els seus estudiants per parlar de literatura autobiogràfica escrita per dones, després, quan el temps se’ns esgotava, hem continuat conversant amb ells i elles i responent a algunes de les seus preguntes pels passadissos i passejant entre pins, aquests magnífics pins d’un campus universitari mediterrani que avui, dia excepcionalment gris i aigualit, evoca més el ressò d’una universitat anglesa que d’un territori meridional. Amb el cafè ja pres, ens preparem per a una conversa llarga que de segur ens descobrirà coses interessants perquè Anna Esteve és un referent a tenir molt en compte en l’estudi de la literatura catalana, i en especial, en la literatura testimonial, un terreny on encara ella tracta d’indagar per quines raons hi ha tan poca literatura autobiogràfica escrita per dones dins de la nostra tradició. D’això i d’altres aspectes referents a la llengua i la literatura parlem en aquesta entrevista.

Vosté ha centrat les seues investigacions i publicacions en la literatura autobiogràfica i ha coordinat obres col·lectives com ara Diaris i dietaris, Epístola i literatura. ¿És un gènere literari encara poc estudiat ?Diaris i dietarisEpístola i literatura

Els estudis sobre literatura autobiogràfica a l’estat espanyol són relativament recents. El primer en fer-ho a Europa, dins de l’àmbit de la literatura francesa, va ser Philippe Leujene, qui va encunyar el concepte del “pacte autobiogràfic” i va publicar estudis que són referència obligada. Pel que fa a casa nostra, és cert que a Alacant, sobretot al departament de Filologia Catalana i a partir del lideratge d’Enric Balaguer, hem organitzat diferents simposis i hem publicat monogràfics que posàvem l’accent a estudiar les diferents manifestacions de la literatura autobiogràfica: dietaris, epistolaris, memòries, autobiografia, autoficció... Però, en general, són estudis recents, si els comparem amb altres disciplines.

Val a dir que a principis del segle XX el periodisme enriqueix les formes narratives, just quan comencen a esborrar-se les fronteres que les dibuixen. A partir d’aquest moment no és fàcil establir una delimitació clara entre els gèneres literaris. A casa nostra hi ha Pla, Gaziel, Xammar, Sagarra, Bertrana entre altres, que es belluguen dins del joc de fronteres entre el periodisme i la literatura.

Enric Sòria deia fa poc en una entrevista: “En general, el personal és més crític amb les dones que amb els homes, i això forma part del masclisme heretat. I en part per això, afegit a l’element de despullament que implica aquesta literatura autobiogràfica, bé siguen memòries o dietaris, crec fa més por a les dones endinsar-se en aquest gènere”. ¿Quines pensa vosté que són les raons que han allunyat les autores d’aquest gènere?

El que diu és cert, però no hi ha una raó única, sinó una confluència de diferents aspectes. L’autocensura, lògicament, és important, perquè si anem als arxius comprovem que les dones sempre han escrit literatura autobiogràfica, com ara epistolaris i dietaris que no publicaven, i són documents històrics. Ara bé, ocorre que quan el gènere deixa de ser privat i es fa públic, aquests escrits de dones no ixen al carrer i es queden com idees privades dins de l’àmbit íntim, domèstic i de la quotidianitat perquè potser les dones fugen de publicar literatura autobiogràfica relacionada amb l’espai privat.

També és una qüestió de percepció de la identitat. Fins fa quatre dies les dones no han reflexionat sobre la seua identitat, sinó que els homes han parlat sobre elles i n’han construït la imatge: què són les dones, què poden fer o què no. Fins fa no res les dones no havien estat objecte de reflexió, sent alhora subjectes, i la identitat és un tema clau del dietari i de tota la literatura autobiogràfica. Per exemple, Carme Riera es preguntava en el dietari Temps d’una espera com és que no s’han escrit més llibres sobre aquest tema i l’experiència tan extraordinària que és la maternitat, per què aquest buit, aquest silenci. En canvi, s’ha obviat o s’ha tractat com si fos un fet banal, com respirar, com una experiència natural i rutinària. Si haguessen sigut els homes els qui pariren, dic jo que de segur que en tindríem, de llibres sobre aquest tema.

D’altra banda, l’autobiografia participa o sovint és assaig. I aquest espai d’opinió, de reflexió intel·lectual, fins fa no res encara un territori eminentment masculí. Ara estem conquerint també aquest espai, en part gràcies a l’obra i a l’esforç que vam fer en els anys seixanta i setanta escriptores com M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig. Totes dues van conrear l’assaig i el periodisme i totes dues necessitaven fer-se un lloc en el món de les idees i reivindicar el seu lloc com a intel·lectuals que molts li negaven. Ara la presència de la dona en la premsa és més comuna i també estan apareixent pensadores com Marina Garcés, entre altres.

Fent una petita recerca dels seus articles trobe que, entre moltes referències a homes dietaristes i autors de memòries, hi ha l’article: “Un passat on retrobar-se. Memòria i identitat en l’obra poètica de Carmelina Sánchez-Cutillas”. ¿Què ocorre amb la literatura autobiogràfica d’autores, feta per dones, dins de la tradició literària catalana? ¿En tenim pocs referents, potser els que tenim tampoc has estat valorats i estudiats com mereixien?

En tenim pocs, sí, i en comparació amb la quantitat d’obres signades per homes, en són molt menys, però n’hi ha. Noms com Víctor Català, o Aurora Bertrana, i més tard, la ja esmentada Maria Aurèlia Capmany. Certament, és després dels anys noranta que es normalitza la literatura autobiogràfica i apareixen estudis sobre aquestes autores. Pel que fa a Carmelina Sánchez-Cutillas, és una autora que em va fascinar: primer amb Matèria de Bretanya i després amb la seua poesia, que vaig llegir després... Aquesta obra, que va guanyar el Premi Andròmina el 1975, és clau entre altres raons perquè ajuda a explicar la represa de la narrativa als anys setanta al País Valencià dins de literatura catalana. El mateix Fuster, en un article titulat “Una carència singular”, deia per aquells anys necessitàvem novel·les i molts escriptors s’hi llancen, amb propostes vinculades amb la memòria, com Els cucs de seda, de Joan Francesc Mira, o la mateixa Sánchez-Cutillas... I en alguns casos, un lector actual si són novel·les o no... Matèria de Bretanya, per exemple, és un llibre que s’entén millor des de la perspectiva memorialista, un relat on hi ha un fort component autobiogràfic, i on Carmelina i la seua memòria es camuflen darrere de la veu d’una xiqueta que retrata un món perdut: la infantesa i l’Altea rural d’abans de la guerra. Ara que l’AVL celebra l’any Carmelina és una oportunitat per aproximar-se a l’obra d’aquesta autora.

En tot cas, hi ha un punt d’inflexió molt gran després de la II República, una època en què moltes dones escrivien i estaven presents en la cultura, com ara Rosa Maria Arquimbau, Aurora Bertrana, novel·lista i periodista, Irene Polo, una gran reportera, la mateixa Rodoreda. ¿Potser hem tardat molt en redescobrir-les i reconèixer-les, com si la terra se les haguera engolides. ¿Què en pensa?

Aquella va ser una florida extraordinària, la de les escriptores d’abans de la Guerra Civil, i que veuen estroncada la seua trajectòria per la guerra i l’arribada del franquisme. Les mateixes Bertrana i Rodoreda van marxar a l’exili. Elles dues continuaren escrivint, per sort, però en altres casos no, i es perderen veus, moltes, de segur que sí.

Jo, que vaig estudiar periodisme, no coneixia fins fa quatre dies l’obra periodística d’Irene Polo ni d’Aurora Bertrana, en canvi, sí que coneixia Pla, Gaziel, Xammar o Sagarra. I evidentment, Fuster, però no tant Maria Ibars o Carmelina Sánchez-Cutillas... ¿Ès això indici d’alguna cosa?

Sí, ha estat important el treball de les darreres dècades de reeditar-les i posar-les en el lloc que mereixen. De fet, són les escriptores dels anys setanta i vuitanta les que han resseguit aquesta genealogia femenina; és el cas de Maria Mercè Marçal o Marta Pessarrodona. Elles buscaven referents femenins, els necessitaven per a escriure. I ara mateixa hi ha moltes investigadores que es dediquen a l’estudi i la recerca d’aquests autores, com ara Montserrat Palau, Margalida Pons, Lluisa Julià, Meri Torras, M. Àngels Francés, Margarida Casacuberta, Neus Real, Maria Lacueva, entre altres.

D’altra banda, ocorre que fins fa no res als llibres de text apareixien noms d’autores. El cànon incloïa, a molt estirar, Mercè Rodoreda i la Vita Christi d’Isabel de Villena, Isabel Clara Simó... Trobe que a poc a poc hi van incorporant-se, però encara queda feina per fer.

En aquest punt de la conversa, li comente a Anna Esteve que la història de la literatura d’autora a les comarques valencianes ha passat quasi totalment desapercebuda; des de fa uns pocs anys, però, els estudis globals i monogràfics que s’han generat al voltant d’aquesta temàtica comencen a demostrar empíricament l’existència d’una genealogia femenina de lletraferides valencianes vinculades a aquest territori. I li esmente el cas de treballs com Les dones fortes: la narrativa valenciana sota el franquisme de Maria Lacueva.Les dones fortes: la narrativa valenciana sota el franquisme

Estem vivint un moment de redescoberta perquè el cànon literari continua sent un cànon masculí, i en la majoria dels casos les investigadores que posen en valor i fan visibles les escriptores són també dones. És el cas, com deia adés, d’investigadores com ara Montserrat Palau, Margarida Casacuberta -que acaba de publicar Víctor Català, l’escriptora emmascarada-, Maria Àngels Francés, que s’ha centrat en Montserrat Roig, o Isabel Marcillas, que ha estudiat la prosa de viatges d’Aurora Bertrana.

Però parlant de la invisibilitat, em ve ara el pensament el dietari de l’escriptora de Tarragona Olga Xirinacs El viatge. Dietari 1986-1990, on ella es queixa molt d’aquesta invisibilitat, i amb tota la raó.

Vosté ha escrit sobre el llegat autobiogràfic de poetes com Martí i Pol i Pere Gimferrer. M’agradaria saber la seua opinió sobre els poetes prosistes, i sobretot dietaristes. Li diré que els meus dietaris favorits estan escrits per poetes.

Sí, hi ha Pere Gimferrer, Miquel Martí i Pol, Enric Sòria, Ramon Guillem, Pons Ponç, Francesc Parcerisas i tants altres poetes que han escrit bons dietaris. Trobe que la poesia i el dietari tenen una cosa en comú: el dietari intenta captar l’instant, allò més fugaç, i això el poeta també ho fa en el poema. Crec que aquesta mirada sobre les coses petites és un tret que tenen en comú. És el que deia Fuster: basta que mires uns minuts seguits alguna cosa perquè arribe a ser interessant. I aquesta capacitat d’observació en la poesia i en el dietari és molt intensa, està molt concentrada. Per això, no crec que siga casual que tants poetes conreen els dietaris. Hi ha una afinitat en la mirada.

Vosté ha escrit nombrosos articles al voltant de la literatura memorialista, en destacaria: “Panoràmica de la dietarística catalana de l’últim terç del segle XX”, “Els dietaris d’Emili Gómez Nadal”, “L’ús de l’epístola en la narrativa històrica valenciana”, “Escriure en imatges. El ”Dietari“ de Pere Gimferrer”, “L’escriptura exiliada dels dietaris”, “Deconstruint l’aventura. Un recorregut pels dietaris de viatges”, “Memòria i identitat a través dels textos autobiogràfics d’autors valencians”, entre altres. ¿Quina és la part d’aquesta literatura que més li atrau: els dietaris, les memòries, els epistolaris, els llibres de viatges?

Seria difícil triar. Allò que fa més interessant aquests discursos autobiogràfics és la mirada i l’estil, la manera de contar-ho. Més que allò que observen o allò de què parlen, el que més m’atrau del gènere és aquesta perspectiva singular de cadascú. De fet, la literatura autobiogràfica posa els ulls en allò més inadvertit, quotidià, més intranscendent aparentment, però és capaç de fer-lo atractiu... Es genera una tensió entre la vida i la literatura, com diu Enric Sòria, que la fa interessant. Haig de dir que també té un risc, i és un aspecte que no m’agrada: un excés de jo. Amb tot, la literatura autobiogràfica, quan és bona literatura, ens ajuda a mirar-nos honestament, a conèixer-nos, i a emmirallar-nos en la vida dels altres... És un gènere on hi ha menys distància amb el lector. Per això, i no de bades, la majoria de dietaris i llibres de memòries venen precedits d’un pròleg dels mateixos autors, el recurs de la captatio benevolentiae, on els autors expliquen què oferiran i apel·len el lector. I això, que és impensable en les novel·les, ocorre ací perquè els dietaristes busquen des d’un primer moment la complicitat amb el lector, la seua predisposició, i també perquè és com un lloc comú del gènere; sembla que els autors necessiten encara justificar-se, explicar-se i fer pedagogia del gènere.

¿Dir dietari és dir Fuster?

Dir assaig és dir Fuster dins de la nostra literatura. Però el Diari (1952-1960) de Fuster és imprescindible per a entendre l’obra de Fuster i la seua evolució. És la pedra angular, pur assaig. No hi ha món interior ni quotidianitat. La quotidianitat en Fuster és la del món de les idees, la d’interpretar la realitat i la reflexió, la de les lectures. És una llàstima que siga una obra poc coneguda fora de l’àmbit acadèmic perquè no n’hi ha hagut bones edicions de butxaca, ni preparades o adaptades. Vull dir, que no és un dietari que estiga accessible a un públic més general. No vas a una llibreria i te’l trobes, en cavi El quadern gris, sí.

La literatura catalana té una bona tradició de llibres de viatges. Vosté mateixa ha escrit: “Un viatge a l’alteritat. ”Hores angleses“ de Ferran Soldevila, ”Viure Àfrica. Els quaderns de Miquel Barceló: ¿quins en destacaria?

Sí que la té, i el periodisme català en l’època daurada dels anys vint i trenta també ha estat lligat al viatge, com és el cas de Pla, Xammar, Gaziel, Sagarra, Aurora Bertrana. En dietaris de viatge tenim des del clàssic de Soldevila, Hores angleses, fins als més recents com La primavera a Pequín, de Parcerisas, per exemple. Durant els noranta també es van publicar altres com Quadern venecià, d’Àlex Susanna o Llibre de Durham, de Miquel Desclot. El que ocorre avui és que l’experiència del viatge ja no està lligada amb l’escriptura tant com abans. Ara la gent en dona compte, dels viatges, en les xarxes, en blogs, perquè el viatge ja no és un fet extraordinari, és molt més habitual, comú.

Durant aquest curs està treballant amb els seus alumnes els dietaris, en concret, El quadern gris de Josep Pla i el Diari de Fuster. ¿No troben a faltar els estudiants una obra dietarística escrita per dones? ¿En reflexionen, al voltant?

És una reflexió induïda per mi. Els done un llistat de títols on a penes hi ha dones i els demane si troben alguna cosa que els cride l’atenció, si el llistat els provoca alguna pregunta. Durant els últims dos o tres anys he trobat que els estudiants reivindiquen noms d’autores en la llista de lectures obligatòries. Jo sempre procure que n’hi haja, però si alguna vegada, pel que siga, no n’hi ha, les demanen. Cada vegada més trobem un pensament crític al voltant de la necessitat de reflectir la varietat i diversitat de la nostra societat actual en la literatura, i aquesta reivindicació està present també en la literatura infantil i juvenil que, cada dia més, és reflex d’aquesta diversitat real i actual de models socials, familiars i afectius... i ofereix als lectors menuts referents amb els quals poder identificar-se, trencant els estereotips de gènere. Crec que és clau que aquesta diversitat de models socials, de vida i de famílies haja arribat a la literatura infantil i juvenil, perquè és una etapa clau en la formació de la identitat.

Fa uns dies entrevistava el professor Albert Hauf, qui lloava la feina que vostès estan fent en el Departament de Filologia. ¿Quin moment creu vosté que viu la Universitat d’Alacant, i en particular, el seu departament?

Viure al sud del país, a la frontera, fa que estiguem sempre actius i en moviment. Trobe que el nostre és un departament jove, som un grup de professors molt implicats i en els últims anys teníem clar que havíem d’arribar a l’alumnat. Tots els graduats ací saben que tenen feina immediata i relacionada amb els seus estudis.

Doncs es veu que en altres llocs no ho entenen així perquè a Barcelona la filologia catalana ha perdut alumnat, a Girona més encara, quasi preocupant, i a València hi ha més professors que alumnes. Vostés, en canvi, semblen contents amb la xifra d’estudiants matriculats enguany. ¿Què han fet per a atreure’ls?

Doncs, entre altres accions com vídeos promocionals, organitzem tots els anys unes olimpíades, ja en van nou, amb els professorat de secundària, per tal que un possible futur alumnat vinga a conèixer-nos i veja què fem i com. Som un professorat jove i dinàmic i intentem estar connectats amb la realitat, amb l’escola i els instituts, i també estar presents en l’àmbit social. És una feina que a priori no entra en el sou, però crec que universitat ha d’estar connectada amb la seua societat i, en aquest sentit, el nostre departament s’ha mogut molt. A més, no oblidem que estem a Alacant, i la necessitat fa que desenvolupes l’enginy. Nosaltres tenim alumnes de les comarques del sud i del nord. D’Almoradí, de Torrevella, de zones castellanoparlants, i per sort, per a ells i per a nosaltres la llengua ja no els és un prejudici, sinó una eina per a conéixer la seua cultura, per a conèixer-se millor.

Però a banda d’aquest compromís per part de la Universitat, vosté ha estat sempre molt implicada en la defensa de la nostra llengua. De fet, va formar part de la junta directiva de La Cívica, l’Associació cívica per la normalització del Valencià de l’Alacantí, una entitat que va tenir molta activitat els anys vuitanta i noranta.

Sí, ho he estat, per pura necessitat. Hi ha hagut moments en què calia estar molt al peu del canó. Treballe i visc a Alacant i això impregna personalitat (és broma...). Fa uns dies l’associació Alacant pel Valencià que agrupa més de trenta col·lectius cívics entre els quals hi ha La Cívica Escola Valenciana, em va demanar que intervingués al ple de l’Ajuntament d’Alacant com a professora de la universitat i formadora de futurs mestres, perquè els partits de la dreta havien presentat unes Propostes de Declaracions Institucionals relacionades amb el Decret que regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià; i amb l’adscripció lingüística de la ciutat d’Alacant, d’acord amb Llei d’ús i ensenyament del valencià, que volien que fora zona castellanoparlant. En fi, un despropòsit i un atac a la diversitat lingüística, a la història d’aquesta ciutat, al seu patrimoni cultural i lingüístic i als nostres avantpassats. És cert que som pocs els alacantins valencianoparlants però la situació precària de la llengua hauria de ser un motiu per protegir-la i contrarestar-ne la minorització.

La Universitat d’Alacant, el rector, també va fer una declaració pública al respecte.

Alacant ha estat tradicionalment una ciutat que ha viscut d’esquenes a la llengua, tot i la proximitat de pobles i ciutats on es parla i es viu en valencià. Acaba de celebrar-s’hi la Plaça del Llibre. ¿Com ho valora?

Doncs positivament perquè hi va anar molta gent i perquè és una iniciativa important per a mobilitzar l’activitat cultural de la ciutat i visibilitzar la literatura que s’escriu en valencià. A més, s’implica diferents col·lectius com els estudiants, les famílies i l’oferta és variada amb animacions lectores, presentacions de llibres i l’actuació de Dani Miquel que és sempre un encert.Allà tenies pares, avis i xiquets cantant i retrobant cançons tradicionals. Era una mescla d’energies, d’emocions i d’estima per una cultura que ens fa molta falta. La llàstima és que hem de fer molt d’esforç per a captar la població jove i adulta perquè costa més moure’ls, sobretot moure’ls de les pantalles, però almenys el públic infantil està garantit.

Ja que esmenta el públic infantil, ¿Quin moment viu la literatura infantil en català a casa nostra, creu que hi ha qualitat i diversitat? ¿Ha estat una aposta editorial important?

Estem vivint un moment d’esplendor en la literatura infantil i juvenil en català. Hi ha molt diversitat de gèneres, autors, molta oferta i en termes generals la perspectiva és positiva.

Les noves tecnologies ofereixen opcions d’ensenyament i aprenentatge ben diverses. Vosté ha treballat sobre els blogs com a eines de difusió de lectura. ¿Com valora aquest maridatge de darreres tecnologies i lectura, tant dins de l’ensenyament com per als lectors des de casa?

Les noves tecnologies són un altre dels canals més a considerar. Jo estaria més aviat entre els integrats d’Umberto Eco que entre els apocalíptics, tot i que cal tenir present que les tecnologies són un mitjà per a arribar a la lectura, no una finalitat. Crec que hi ha molt de treball a fer encara per oferir aplicacions i llibres electrònics en català i que hem d’aprofitar eixa demanda per a crear i proporcionar una bona oferta.

¿Quins són els blogs que més li han sorprès darrerament?

Avui podem trobar bona crítica literària en molts blogs: Trapezi, A tall d’invocació, etc. Però si he destacar-ne alguns triaria els blogs d’alguns docents de la literatura. Darrerament, he analitzat els blogs de docents dins d’un projecte d’investigació dirigit per la professora Gemma Lluch. Hi ha docents que han sabut treure-li molt de partit a la tecnologia, com ara Toni de La Torre amb el bloc “La paraula vola” i Enric Iborra amb “La serp blanca”. Ells han estat pioners creant uns blogs de referència per a ensenyar llengua i literatura. Un exemple per als alumnes, però també per a altres docents. A més, aquestes eines permeten trencar les parets de l’aula i crear canals interactius amb els alumnes, per tal de treballar d’una manera més col·laborativa i fomentar la lectura. Avui els mestres i professors no poden estar d’esquenes a les noves tecnologies i han d’estar renovant-se per tal d’aprofitar els recursos i anar on estan els alumnes per tal d’apropar-se a ells. No podem ensenyar en el segle XXI com ara fa cinquanta anys. En tot cas, és molt important saber què volem aconseguir quan utilitzem les noves tecnologies.

Tecnologia, escriptors que venen a parlar amb els estudiants. Als seus alumnes no els falta de res...

Sí, intentem proporcionar-los la millor formació, i guanyar-nos-els, i per això també tractem de dur autors i autores vius a l’aula. Per ací crec que han passat la majoria d’escriptores i escriptors valencians en actiu. Des de Manuel Molins, Rafa Gomar, Joan Garí, Josep Lozano, Carles Cano, Marta Pessarredona, Bel Olid, i un llarg etcètera. Considerem fonamental que els estudiants vegen que la literatura està viva. L’experiència de tindre un escriptor o escriptora entre nosaltres i que puguen parlar amb ells i fer-los preguntes és molt positiva i engrescadora.

Moltes gràcies, Anna, per aquesta conversa, aquesta passejada entre pins i per haver-nos obert les portes de la Universitat d’Alacant i poder conèixer-vos millor.