Més enllà del soroll

Enmig del devessall de soroll i insults -el fangar- amb què l’estratègia de la confusió ha envaït l’esfera pública, els temes de fons, els veritablement importants, resten en un segon o tercer, o quart, pla. O directament no són objecte de discussió. ¿És el destí inexorable de l’època actual en què la política decideix molt poc -la major part de la despesa pública està predeterminada-, com sosté el politòleg Josep Maria Colomer i els polítics han de gesticular per donar-se importància? No ho crec. Més aviat respon a una deriva perillosa de deslegitimació de la democràcia.

No és cas únic, certament, però és el que ens afecta de manera més directa. La dreta espanyola amb epicentre a l’olla a pressió de Madrid no està per debatre o matisar. Són de tot o res, de César o nada, amb màximes del tipus “a por ellos”. El poder els pertany des del Paleolític superior per herència i qualsevol pacte, acord o transacció els sembla una mostra de feblesa inacceptable, cosa de covards o de traïdors. Es podia pensar que amb la transició i la consolidació de la democràcia, això canviaria. Però la capacitat de pactar, de dialogar, fou efímera. I els nous aires radicalitzats i trumpistes -com als anys trenta el furor nazi-feixista- donen ales a l’aposta per declarar “il·legítim” el govern eixit de les urnes quan no els convé i per tracta d’ i“irrellevant” i “prescindible” l’oposició democràtica allà on governen. De manera que no es pot pactar ni el procediment per renovar l’òrgan de govern dels jutges. Menys encara temes d’alguna fondària, com el finançament autonòmic o de quina manera avançar en el reconeixement operatiu de la pluralitat real de la societat espanyola. De sobte hem tornat a la tenebror de l’Espanya “que no dialoga”. Ho veiem cada dia amb l’espectacle que donen PP/Vox al País Valencià i les seues envestides al sentit comú en tots els terrenys: de la llengua, la cultura, les formes, les maneres... fins al model econòmic, els plans urbanístics o el futur del medi natural.

No hi ha manera, però hi ha problemes seriosos i de fons que caldria debatre. En són molts. Per exemple: els transports i la mobilitat, especialment les xarxes no radials; el corredor mediterrani i les rodalies, que són un malson quotidià per a molta gent; la transició ecològica, obligada per sentit comú i pels acords de la UE, que demana un gran esforç coordinat de reestructuració, començant per la generació d’energies netes, amb els conflictes territorials consegüents derivats dels projectes de plantes fotovoltaiques en àrees rurals; el suport o el replantejament d’una agricultura en declivi saquejada pels intermediaris. I molts més temes i problemàtiques: el model productiu; l’equilibri territorial (el despoblament galopant i l’efecte “aspiradora” de la regió de Madrid i el seu deslleial dumping fiscal); els límits del turisme; l’alça insuportable dels lloguers i del cost de la vida; l’hivern demogràfic. ¿Fenòmens aïllats, coses que passen? ¿O bé manifestacions d’un sol procés de fons, magmàtic, que va avisant dels límits, d’un malestar sord, d’una bogeria que un dia o un altre esclatarà i es manifestarà, si no s’hi dona resposta des de la política, en termes autodestructius?

Cal advertir que enfront d’una dreta feréstega hi ha una esquerra i uns sindicats bastant moderats. Ni de lluny el to revolucionari o radical d’èpoques passades. Perquè tot i els canvis, reformes i millores, la societat actual manté les divisòries de sempre. I es pot pensar que fins i tot agreujades. Una capa mínima a dalt immensament rica. Unes capes mitjanes professionals, o funcionarials, sovint hereves de propietats immobiliàries que, més o menys, s’apanyen, en general bastant bé. Uns sectors ascendents del tipus empresaris de primera generació espavilats, amos de tallers, empreses de construcció i reformes o bars i restaurants, que han triomfant en la vida i que tenen cotxes imponents i xalet. I dins de les mateixes capes mitjanes, un seguit de grups en decadència, comerciants i botiguers sense relleu, que han de tancar els negocis. Un gruix important de gent que remuga, que rondina, que enyora temps passats suposadament millors. I al seu costat, una gran massa d’assalariats que van molt justos, que perden poder adquisitiu, o que es veuen desplaçats o marginats en les noves condicions d’una lluita per la supervivència desoladora. I que coven sentiments de por i inseguretat. Sobretot pel que fa als fills, als quals, amb una certa raó, no els veuen un avenir gens clar.

Caldrà donar seguretat i fer valdre que la continuïtat i, més encara, la potenciació de la protecció social, la sanitat i l’ensenyament públics, els subsidis i pensions, i les ajudes a la dependència, etc., són el ressort fonamental per a garantir la cohesió social. Transformar aquesta idea, aquesta percepció fonamentada, en el sentit comú de la immensa majoria, és la clau. Ja en forma part, però és el blanc d’una ofensiva ideològica subtil -o no tan subtil- en la línia privatitzadora i anti-solidària, del neoliberalisme salvatge del campe qui puga, i fora impostos. Darrere, evidentment, hi ha interessos poderosos i els seus instruments polítics.

Davant aquest panorama sobta l’escàs debat, la nul·la atenció a un tema de fons que hauria de preocupar: l’anomenat hivern demogràfic. La no reproducció de la societat que hem conegut. L’espectre d’una societat sense fills, amb conseqüències en tots els terrenys: la composició de la societat, el futur de les pensions, l’escassedat de força de treball en diversos sectors, el futur de l’atenció a majors i dependents, i molt més. És a dir, que comportarà -ja ara ho fa- transformacions estructurals i afegirà riscos considerables.  Caiguda de la natalitat, envelliment de la població, fluxos migratoris (9 milions més d’immigrats a Espanya a curt o mitjà termini, o 25 milions a llarg termini segons alguns càlculs), increment de la despesa en sanitat, pensions i dependència. Com avisa l’economista Josep Oliver la caiguda radical de la natalitat és un drama i xifrar-lo tot en la immigració, un error.

Tornar al centre del debat públic aquests temes no serà fàcil, però sí molt necessari. No es poden deixar sense resposta els exabruptes, cert, perquè seria una mostra de debilitat. Però en algun moment caldrà aturar l’espiral. Una tasca per a la bona política. Parar els peus a una deriva que assoleix nivells d’esperpent amb els insults del president argentí Milei, l’amic i portaveu de Vox (i sembla que també del PP)... Falten instàncies moderadores, potser perquè qui hauria de fer aquest paper ja en té prou amb el descrèdit que arrossega. Un altre problema, i no menor...