Història d’un compromís: les memòries de Manolita Ortega

El llibre de memòries de Manuela Ortega Espinosa (Tomar partido, memorias de un compromiso, Tirant Humanidades, 2024) admet moltes lectures. La primera i més òbvia és la que es centra en una trajectòria personal accidentada i alhora exemplar. Nascuda el 1945 en un poble de Jaén (Escañuela), en una família nombrosa colpejada durament per la repressió franquista, arribà a València – a Burjassot- el 1952 fugint de la fam i la misèria. D’una fam gens metafòrica o metafísica: una gana física, roent. Fugint, també, de la manca de perspectives. Era una família marcada pels empresonaments, l’acaçament per part de les forces repressives. Deu fills, dels que sobrevisqueren set. Vingueren pràcticament sense res. A Burjassot, a València, a poc a poc, pogueren recuperar-se i obrir-se camí. Però ella tenia el neguit. Això era absolutament intolerable, indigne. Afusellaments, tortures, presons, fam, privacions... Com era possible? Per què tanta desigualtat i tant acarnissament?

Manolita Ortega -com sempre l’hem coneguda- fugí a França, a París, quan va poder, encara molt jove, joveníssima, i esdevingué una militant disciplinada del PCE dedicada durant anys a fer de correu, a transportar missatges a contactes de l’interior. Després fou un quadre del partit, com es deia llavors, una organitzadora i dirigent, membre del Comitè Central, que es traslladà a València el 1965 al costat d’Antonio Palomares Vinuesa per a reconstruir, en la clandestinitat, el partit a València. Ella s’encarregaria -amb gran èxit- de les Joventuts Comunistes, que cap al 1967 comptaven amb desenes de joves organitzats als instituts i centres de treball. Ho sé per experiència directa...

I trobà, a més, ocupació i una bona cobertura legal. Va treballar durant un temps llarg a la Llibreria Lauria, amb bona entesa amb el seu cap, Jacobo Muñoz Soler, que era llavors -al centre de València- un exponent de resistència cultural democràtica, un avançament del que podria ser una altra cosa, una ciutat culta, civilitzada i europea, enmig de la censura i el reaccionarisme mediocre -molt mediocre, com el PP/Vox d’avui-  del franquisme. Un lloc de trobada de totes les restes del naufragi que tanmateix no havien abandonat l’esperança, i també de les noves forces intel·lectuals lligades a la Universitat de València. Una expectativa que trigà, però que es va fer realitat a partir del 1977. 

Després  Manolita Ortega tingué malentesos o desencontres amb el PCE i cap al 1973, arran d’una topada forta i fulminant amb la direcció, perquè s’havia produït una dissensió (l’OPI), en realitat una escissió, i ella -que formava part del comitè provincial de València- no havia sabut o volgut controlar la situació, se n’apartà o, més bé, fou apartada. Havia donat tota la vida al Partit i aquest se’n desentenia, amb paraules molt dures. Palomares fou, com sempre, inútilment esquerp i esquemàtic.

Hagué de començar una nova vida. I com sempre, gràcies a les seues qualitats personals, va reeixir. Caràcter és destí... Trobà una bona feina, noves relacions, i esdevingué activista de Comissions Obreres. Quines qualitats? L’honradesa, la simpatia, el desinterès, la proximitat, la connexió amb la gent: un cert carisma. Una persona fora de sèrie. D’aquelles que deixen petja allà on van. 

Manolita Ortega tenia una gran història al darrere. Una vida plena d’experiències i de coneixences, el seu “viatge a Ítaca”, com ella mateixa diu, fent seu el poema de Kavafis. D’entrada, la seua infància i adolescència de fam, privacions i rebel·lia. Després, la de militant de Partit, revolucionària professional, amb viatges a l’interior sota el franquisme i a l’exterior com a representant del Partit als països de l’Est (a l’URSS, a Iugoslàvia, a Corea del Nord...) que ella va viure amb ulls desperts i crítics. L’etapa a València com a organitzadora en la clandestinitat fou determinant, tant com el trencament amb el Partit, un trauma perdurable, que amb el temps va superar.

La segona lectura que es pot fer d’aquest llibre remet a un tema de fons que s’ha despatxat potser amb massa facilitat. Té a veure amb l’experiència històrica del comunisme. El comunisme té doble faç, dues cares, com el déu Janus. Una cara amable i alliberadora i una cara opressora, repressiva i terrible. Un tret que, per cert, comparteix amb una gran diversitat de moviments, doctrines polítiques, sistemes socials, esglésies i religions...  Caldrà parlar del liberalisme i el capitalisme i la seua cara negra d’explotació, esclavisme i repressió, i feixisme arribat el cas?

A més, sense anar més lluny, el nacionalisme té també aquesta mateixa característica, sovint observada, una naturalesa doble: alliberament de l’opressió, promesa de llibertat, o bé sotmetiment repressiu, excloent, en el cas del nacionalisme d’estat uniformador o dels nacionalismes etnicistes. El comunisme no s’escapa d’aquesta forta ambigüitat, que cal ponderar i que s’ha pogut comprovar reiteradament: en els moments d’ascens, revolucionaris, el comunisme era avantguarda d’una lluita contra l’explotació i l’opressió dels febles: del proletariat, de les dones i dels pobles dominats. Convertit en partit de govern i en règim polític, esdevenia tirania i terror polític. En els moments de lluita contra el feixisme, era l’eina més eficaç i organitzada, en la lluita armada, les guerrilles o la lluita de masses, amb mostres d’heroisme inoblidables. Quan esdevenia poder hegemònic, era temible. D’exemples n’hi ha a bastament. El comunisme quedà identificat amb l’URSS, al capdavall un Estat que defensava els seus interessos i va instaurar un despotisme industrialitzador (concepte encunyat per Rudolf Bahro) que tenia ben poc en comú amb la idea original del socialisme de Marx. Tots els països on es va implantar el comunisme -de la mà dels “partits germans” del PCE-, en general endarrerits i amb escassa cultura democràtica, foren un horror dictatorial, totalitari, amb extrems d’aberració segons les característiques culturals i històriques dels seus entorns respectius.

I mentrestant, a l’Espanya franquista els comunistes eren els grans lluitadors per la llibertat i la democràcia. No els únics, però sí els més perseverants i combatius. Aquesta dialèctica, aquesta paradoxa, aquesta enorme contradicció, encara no s’ha esclarit en termes teòrics i polítics convenients, més enllà de la propaganda o els silencis. Convindria fer-ho, perquè el comunisme conserva capacitat d’atracció en un món que no és cap paradís, i podria tindre una vida pòstuma. La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx va recordar en el seu discurs de recepció del premi les paraules de Varlam Xalamov: “He participat en una enorme batalla perduda per la renovació efectiva de la humanitat”. I afegia: “Jo recupere la història d’aquesta batalla, les seues victòries i la seua derrota... Quan s’acabà tan sols en restava un mar de sang, milions de vides humanes destruïdes. Però hi hagué un temps en què cap idea política del segle XX era comparable al comunisme... ni atreia amb més força i intensitat els intel·lectuals occidentals i gent de tot el món.” No es pot caracteritzar en menys paraules un dels grans drames del segle XX, entre 1917 i 1991. No tot era engany o autoengany, no tot eren déus que fracassaren, companys de viatge al·lucinats o edats de la innocència. Hi havia alguna cosa certa i sòlida darrere, una història de clarobscurs, com el mateix segle XX.

La tercera lectura del llibre de Manuela Ortega té a veure amb el punt de vista: són unes memòries sense odi. Contempla amb serenitat i humor les aventures i desventures que ha viscut i ens dona una lliçó de gran valor. Una lliçó moral, de superació personal, de vida plena, de consciència desperta contra la injustícia i d’implicació a fons i sense reserves. Ha viscut coses terribles, acusacions i marginació per part d’antics companys. I no destil·la cap animadversió indiscriminada, sinó comprensió de les circumstàncies i reconeixement del costat bo de les persones (Palomares inclòs) i les organitzacions, de la lluita justa en què es va comprometre des de ben jove. Una mirada lúcida, perquè no se li escapa res, i alhora comprensiva. Sense ni un bri d’odi o ressentiment. És difícil aquesta actitud quan hi ha hagut una fissura dolorosa amb una causa a què un s’havia lliurat. Però és que el ressentiment és un dels pitjors sentiments o actituds davant la vida, perquè és tòxic i enverina l’esperit. T’acaba amargant, produeix una corrosió de caràcter ben visible, i no caldrà posar exemples.

Aquest llibre es pot llegir de moltes maneres, d’ací la seua riquesa, la seua vàlua excepcional. Com una novel·la, també. Ben escrit, explica una història plena d’interès. I al capdavall suggereix, entre moltes altres consideracions, un fet significatiu: no comptem encara amb una història -rigorosa i objectiva, amb mirada i mètode d’historiador- del comunisme al País Valencià, que és en bona part una història perduda, desconeguda, però una història gens menyspreable de la nostra Història, que caldria recuperar. (En podem trobar un indici ple d’interès al volum 2on de Rutes de la memòria obrera [FEIS, 2024], on hi ha un capítol molt il·lustratiu -a càrrec d’Alberto Gómez Roda, Dolores Sánchez Durá i Vicenta Verdugo Martí- dedicat a episodis fonamentals de la lluita del PCE a València entre els anys 50 i els 60). Una història de lluita i esforç tenaç, de caigudes i desarticulacions successives, presons, i ressorgiments. D’eixida vigorosa a la llum pública, a  la legalitat, el 1977 amb un partit molt nombrós i actiu. I finalment de crisi (no calgué esperar a la caiguda del Mur el1989, es produí molt abans), declivi i extinció. Però que va dispersar llavors, com les plantes anemocòries...

El llibre de memòries de Manuela Ortega Espinosa (Tomar partido, memorias de un compromiso, Tirant Humanidades, 2024) admet moltes lectures. La primera i més òbvia és la que es centra en una trajectòria personal accidentada i alhora exemplar. Nascuda el 1945 en un poble de Jaén (Escañuela), en una família nombrosa colpejada durament per la repressió franquista, arribà a València – a Burjassot- el 1952 fugint de la fam i la misèria. D’una fam gens metafòrica o metafísica: una gana física, roent. Fugint, també, de la manca de perspectives. Era una família marcada pels empresonaments, l’acaçament per part de les forces repressives. Deu fills, dels que sobrevisqueren set. Vingueren pràcticament sense res. A Burjassot, a València, a poc a poc, pogueren recuperar-se i obrir-se camí. Però ella tenia el neguit. Això era absolutament intolerable, indigne. Afusellaments, tortures, presons, fam, privacions... Com era possible? Per què tanta desigualtat i tant acarnissament?

Manolita Ortega -com sempre l’hem coneguda- fugí a França, a París, quan va poder, encara molt jove, joveníssima, i esdevingué una militant disciplinada del PCE dedicada durant anys a fer de correu, a transportar missatges a contactes de l’interior. Després fou un quadre del partit, com es deia llavors, una organitzadora i dirigent, membre del Comitè Central, que es traslladà a València el 1965 al costat d’Antonio Palomares Vinuesa per a reconstruir, en la clandestinitat, el partit a València. Ella s’encarregaria -amb gran èxit- de les Joventuts Comunistes, que cap al 1967 comptaven amb desenes de joves organitzats als instituts i centres de treball. Ho sé per experiència directa...