Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.
Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.
El llibre de memòries de Manuela Ortega Espinosa (Tomar partido, memorias de un compromiso, Tirant Humanidades, 2024) admet moltes lectures. La primera i més òbvia és la que es centra en una trajectòria personal accidentada i alhora exemplar. Nascuda el 1945 en un poble de Jaén (Escañuela), en una família nombrosa colpejada durament per la repressió franquista, arribà a València – a Burjassot- el 1952 fugint de la fam i la misèria. D’una fam gens metafòrica o metafísica: una gana física, roent. Fugint, també, de la manca de perspectives. Era una família marcada pels empresonaments, l’acaçament per part de les forces repressives. Deu fills, dels que sobrevisqueren set. Vingueren pràcticament sense res. A Burjassot, a València, a poc a poc, pogueren recuperar-se i obrir-se camí. Però ella tenia el neguit. Això era absolutament intolerable, indigne. Afusellaments, tortures, presons, fam, privacions... Com era possible? Per què tanta desigualtat i tant acarnissament?
Manolita Ortega -com sempre l’hem coneguda- fugí a França, a París, quan va poder, encara molt jove, joveníssima, i esdevingué una militant disciplinada del PCE dedicada durant anys a fer de correu, a transportar missatges a contactes de l’interior. Després fou un quadre del partit, com es deia llavors, una organitzadora i dirigent, membre del Comitè Central, que es traslladà a València el 1965 al costat d’Antonio Palomares Vinuesa per a reconstruir, en la clandestinitat, el partit a València. Ella s’encarregaria -amb gran èxit- de les Joventuts Comunistes, que cap al 1967 comptaven amb desenes de joves organitzats als instituts i centres de treball. Ho sé per experiència directa...
I trobà, a més, ocupació i una bona cobertura legal. Va treballar durant un temps llarg a la Llibreria Lauria, amb bona entesa amb el seu cap, Jacobo Muñoz Soler, que era llavors -al centre de València- un exponent de resistència cultural democràtica, un avançament del que podria ser una altra cosa, una ciutat culta, civilitzada i europea, enmig de la censura i el reaccionarisme mediocre -molt mediocre, com el PP/Vox d’avui- del franquisme. Un lloc de trobada de totes les restes del naufragi que tanmateix no havien abandonat l’esperança, i també de les noves forces intel·lectuals lligades a la Universitat de València. Una expectativa que trigà, però que es va fer realitat a partir del 1977.
0