LLEGIR EN CASTELLÀ
“La meva àvia va esperar a tenir els seus cinc fills criats per morir en un mar de pena”. Maria Antònia Oliver és néta de Catalina Llompart, el marit de la qual, Andreu París, va desaparèixer després que els feixistes li diguessin que havia estat alliberat de la presó franquista de Can Mir. Mai més no ho va tornar a veure. Entre 1936 i 1937, l'activitat més dura i intensa de la repressió a Mallorca es va centrar en els homes empresonats en aquell mateix lloc sobre el qual, actualment, s'aixequen els populars cinemes Augusta, a Palma. Allà es va implementar i va normalitzar la pràctica de les 'saques': cada dos o tres dies, els presos eren 'alliberats' i, conduïts sota engany per grups de falangistes, acabaven afusellats a les cunetes de les carreteres i a les tàpies dels cementiris. Les nétes -i néts, fills i filles...- recorden aquelles dones que, malgrat que ho van sacrificar tot per tirar endavant, van romandre invisibilitzades durant molt de temps: “Es van quedar en silenci, trencades per dins, amb una mà al davant i una altra darrere”, relaten.
Oliver, presidenta de l'Associació de Memòria de Mallorca, s'emociona quan recorda la història de la seva àvia, a qui no va arribar a conèixer. Va ser la seva mare, i també la seva tia Caterina, quines li van relatar com es van emportar el seu avi, sabater, membre del sindicat La Justícia i “una persona molt activa políticament” que va destacar per la lluita a favor de la classe treballadora. Era el juliol del 1936. Manuel Goded, proclamat comandant militar de Balears, acabava de declarar l'estat de guerra. A Inca, on residia la família d'Oliver, ja hi circulaven els rumors que hi havia persones amb poder i influència que es reunien en un cafè. Un d'ells, el que fet i fet es convertiria en el notari del magnat i posterior patrocinador del franquisme Juan March. “Eren contraris a la República i se sospitava que tramaven alguna cosa”, explicaria molt de temps després la mare de Maria Antònia, Antònia París, que tenia llavors onze anys.
Els rumors van acabar materialitzant-se quan diversos falangistes armats van sortir de l'església de Santa Maria la Major i van prendre immediatament el poder. Al carrer es palpava la por. De boca a boca es comentava que havia començat la guerra a Espanya i les sospites sobre si els revoltats havien detingut els uns i els altres van començar a córrer com la pólvora. A l'agost, els guàrdies civils van trucar a Andreu París -al costat d'un cunyat i un oncle de la seva dona-. No tenia res a amagar i, malgrat les súpliques de la seva esposa, es va presentar a la caserna. Des d'allà el van portar a Can Mir, on l'Antònia li portava menjar i roba. Un dia, transcorreguts set mesos, li van dir a la seva filla que no tornés, que havia quedat en llibertat. “La meva mare se'n va anar immediatament a trucar a la meva àvia, que treballava en una fàbrica d'Inca”, explica Maria Antònia Oliver a elDiario.es.
Esperant-lo cada tarda a l'estació de tren
Fins a l'estació de tren propera a l'antic magatzem de fustes reconvertit en presó franquista va arribar no només la seva àvia amb la seva filla petita als braços, sinó també altres dones del poble que, desesperades, “van començar a anar per tot, a Governació Civil i a altres edificis oficials, preguntant on se l'havien emportat”, relata la seva néta, que, transcorreguts prop de 90 anys, continua fent-se la mateixa pregunta. Mai no van trobar el cos d'Andreu París. A Inca, la més petita de les filles es dirigia cada tarda a les cinc a esperar el tren que arribava de Palma per veure si veia baixar el pare. “Li havien dit que era un home molt maco i que portaria posat un abric blau marí, que era el que la seva mare l'havia portat a la presó quan va començar a fer fred”, explica Oliver. Però mai no el va veure baixar de cap dels vagons.
A la seva absència es va unir el fet que la família mai va tenir a les mans un document que certifiqués que havia mort. Una circumstància que va impedir que la dona de París, com tantes altres en circumstàncies similars, pogués cobrar algun tipus de pensió. “El falangista que va anar a casa de la meva àvia no va voler signar cap document en què constés que el seu marit havia mort”, recrimina Oliver, recordant que això també va provocar que un dels fills del matrimoni es veiés obligat a fer el servei militar, del que estaven exempts aquells que demostressin que havien de col·laborar a casa davant l'absència del pare mort. Cap dels cinc fills tampoc no van poder ser reconeguts com a orfes.
A l'absència d'Andreu París es va unir el fet que la família mai no va tenir a les mans un document que certifiqués que havia mort. Una circumstància que va impedir que la seva dona, Catalina Llompart, com tantes altres en circumstàncies similars, pogués cobrar algun tipus de pensió. Cap dels seus cinc fills tampoc no van poder ser reconeguts com a orfes
L'àvia d'Oliver es va incorporar llavors a ajudar com a modista la mare dels germans Sancho Forges, jugadors del club de futbol Constància que, segurament com Andreu París, van ser assassinats al cementiri de Porreres. “La meva àvia ho va passar molt malament. Va morir amb poc més de quaranta anys, quan els seus fills ja estaven criats”, recorda la presidenta de Memòria de Mallorca, que assenyala que el dolor de Catalina Llompart “va ser el de moltes més dones”. “Dones que se n'anaven als cementiris, en silenci i trencades per dins, i buscaven sense descans a veure si trobaven els seus marits, algun tros de roba que les conduís a ells. Les que realment van quedar ferides de mort van ser elles i, malgrat això, van haver de tirar la família endavant”, sentencia.
Un missatge gravat al cinturó
Caterina Aragó va ser una d'elles. Al seu marit, Joan Cunill, militant del sindicat de pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el van afusellar els feixistes el 23 d'octubre del 1936 al Port de Santa Maria (Cadis). En una carta, la seva filla, María Cunill, recorda els durs moments que va travessar la família i com, després de l'assassinat del seu pare, els van tornar la roba, un cinturó i la funda del coixí. Poc després, la vídua va descobrir un missatge al revers del cinturó que el seu marit havia escrit amb un objecte punxant o fins i tot amb les seves ungles: “Ens deies que marxéssim cap a Mallorca, que la teva família d'aquí ens ajudaria; ja devies veure que et podien matar i volies que estiguéssim salvaguardades i tan bé com fos possible. A banda de matar-te, pare meu, ens van robar casa nostra i el forn de Cadis”, relata.
Com l'àvia de Maria Antònia Oliver, la filla del pastisser recorda que es van quedar “sense res”, de manera que la seva mare “va haver de treballar molt”: “Rentava roba de sol a sol, amb la pena, sense drets i marcada per sempre”. Cunill al·ludeix a la foto en què apareix la seva mare “guapa i sana” quan “tot estava bé, abans que els feixistes armessin el cop d'estat contra la nostra República”. Tot i això, en una altra foto posterior, relata com havia canviat: “No sembla la mateixa: prima, trista i sense salut”. La dona va morir cinc anys després que ho fes el seu marit, malalta de tuberculosi.
Les ensopegades dels feixistes assolien tanta amoralitat que, en el cas d'Andreu Sastre Ferragut, afusellat pels requetès el 13 d'agost de 1936, van convèncer la seva família que havia mort en un accident de trànsit. Va ser la seva filla, Maria Sastre, qui cinquanta anys després, el 1986, aconseguí que un jutge reconegués que el seu pare havia estat assassinat pels franquistes. Josep Baño Sastre, nét d'Andreu Sastre i nebot de Maria, ho relata així: “Segona mare i tieta meva. No sé com ho has fet, però des del 19 de novembre del 2020 s'ha parlat molt del teu pare, el meu avi, Andreu Sastre Ferragut (l'avi que no vaig conèixer) [...]. Des que vaig tenir ús de raó, sé que, des del 16 d'agost de 1936 en què vas saber que els feixistes volien fer desaparèixer la memòria del seu nom, vas començar una lluita per no es perdés [...], sempre amb mentides dels militars i la poca col·laboració del consistori de Selva, on va néixer el meu avi”.
Sastre, torner de professió, va ser cosit a trets al quilòmetre 14 de la carretera que uneix Palma i Valldemossa i enterrat dos dies després al cementiri d'aquest últim municipi. La seva esposa, Antònia Vicens, una altra de les dones que va lluitar per sobreviure sense el seu marit als embats de la dictadura, va identificar el seu cadàver tres anys després. Tot i això, va ser la seva filla qui va aconseguir destapar l'engany amb què els franquistes van embolicar la mort del seu pare. L'associació per la memòria Arrelam Biniamar Binibona Caimari Moscari Selva va dur a terme un acte d'homenatge en nom seu i va aconseguir que aquest figuri als memorials del cementiri de Palma. “Has guanyat... després de tants patiments i tantes batalles!”, agraeix Baño en una missiva a la seva tia.
També Francesca Pasqual recorda en una carta el seu avi, Antoni Pasqual Galmés, militant d'Esquerra Republicana i propietari del cafè Sa Bassa. Un dia, un grup de detinguts van ser exhibits de cara a la paret d'aquell mateix local quan un, dirigint-se a Moreó, com se'l coneixia a Pasqual, li va dir que la set el torturava. Pasqual no ho va dubtar i li va fer un got d'aigua. Però aquest gest d'altruisme li va costar car: els falangistes el van detenir i el van assassinar al cementiri de Son Coletes, a la localitat mallorquina de Manacor. Era el 8 de setembre de 1936 i, durant molts anys, les preguntes van turmentar la seva néta: “Era soldat?”, “va ser una bomba?”, “on és enterrat?”. “Una execució no entrava per a res dins del meu imaginari”, confessa.
“Havia envellit de sobte”
A la seva missiva, Francisca recorda que la seva àvia, del mateix nom, no parlava mai del que havia passat. “De fet, ella va portar el dol tan profundament que va morir molt jove, quan jo només tenia nou anys. Massa d'hora per despertar de la meva amodorrada consciència”, explica. “L'àvia es va quedar sola, amb tres nens petits, amb el disgust, i res més. Els feixistes es van emportar la seva alegria, però també tot el parament de la casa. Ni roba, ni vaixella..., res: ni roba de dol el van deixar portar”. La néta recorda que en pocs dies va perdre el color dels cabells, que “li van quedar blanquíssims per sempre”, i fins i tot com, “a partir d'aquell desastre, mai més no va tornar a menstruar. Havia envellit de sobte”.
La meva àvia va portar el dol tan profundament que va morir molt jove, quan jo només tenia nou anys. Massa d'hora per despertar de la meva consciència amodorrada. Es va quedar sola, amb tres nens petits, amb el disgust, i res més. Els feixistes es van emportar la seva alegria
Des de l'assassinat del seu marit, Francisca va haver de fer “molta feina i mal pagada”, patint a més el rebuig de moltes famílies que no volien a casa “la dona d'un 'rojo', ni tan sols per fregar l'escala”. No obstant això, malgrat el dolor, la vídua de Moreó va aconseguir tirar endavant els seus fills “sense contagiar la seva família amb la rancúnia i la ràbia que tant de mal ja havien fet”, com relata la seva néta. “Era plàcida, dolça i pacient. Ens transmetia pau, llegint-nos faules als quatre néts, que ens assèiem al seu voltant, al costat del pi que ens feia ombra mentre esperàvem que baixés el sol de l'estiu”.
Amb els anys, Francisca va saber que el seu avi havia estat executat “vilment”. Se'n va assabentar gràcies al Diccionari Vermell, de Llorenç Capellà, que el 1989 va aconseguir identificar amb noms i cognoms prop de nou-centes víctimes mortals de la repressió franquista. L'expedició de milicians republicans liderats pel capità Alberto Bayo havia reembarcat i, amb les presses, desenes de soldats es van quedar a terra i van acabar rendint-se als feixistes. Abans de matar-los, els van exhibir a Sa Bassa durant hores sota el sol de setembre: “Un milicià es va marejar i tu, avi, generós i humà, li vas portar un got d'aigua per alleujar-lo. Els feixistes t'ho van recriminar i tu vas proclamar que el milicià també era una persona. Un grup de gent que mirava et va recolzar i els feixistes van callar. Però l'endemà et van venir a buscar, armats de fusells, i mai no et vam tornar a veure”.