Beatriz García Paesa, neboda del famós espia implicat en el cas Roldán, es deixa veure en públic en ocasions comptades. Divendres en va ser una. Va comparéixer citada com a testimoni en el judici en què l’exministre Eduardo Zaplana s’asseu en el banc dels acusats. García Paesa va ser la gestora dels fons a Luxemburg de la presumpta trama corrupta de Zaplana. La dona, amb un lleuger accent francés, va explicar que es dedica a la domiciliació i l’estructuració de societats offshore a Luxemburg, on té “despatx propi” des del 2001. La seua relació familiar i professional amb el seu oncle Paco Paesa, mort per segona vegada el 3 de maig de 2023 –va fingir la seua mort el 1998, en ple escàndol del cas Roldán– la va catapultar a ser retratada en la pel·lícula El hombre de las mil caras, el paper de la qual interpreta l’actriu Alba Galocha.
L’advocada, imputada en el cas Defex en l’Audiència Nacional (una causa per la qual va passar 85 dies a la presó preventiva), es va prestar a col·laborar amb la Fiscalia Anticorrupció en el marc del cas Erial. La testimoni va confirmar en el judici que Juan Cotino, sent director general de la Policia del Govern de José María Aznar, li va portar personalment més de 600.000 euros en metàl·lic al Gran Ducat. No obstant això, amb qui mantenia contacte per a la gestió de les dues societats era amb l’empresari Vicente Cotino.
Els bancs [a Luxemburg] no feien més preguntes de les necessàries, sabent qui era el client físicament i que els diners eixien legalment d’Espanya“, va explicar la testimoni. ”Des de llavors ha canviat molt la legislació“, va postil·lar.
L’embull luxemburgués que va muntar García Paesa per al clan politicoempresarial dels Cotino va rebre 11,2 milions d’euros des de comptes a Espanya i Suïssa entre el 2005 i el 2009 en comissions per l’adjudicació de la privatització de les ITV i del Pla Eòlic.
“Com a client, Vicente Cotino era una perla, el client ideal, exemplar”, va afirmar davant el tribunal de la secció quarta de l’Audiència Provincial de València. L’empresari acudia amb el seu avió privat al Gran Ducat unes quantes vegades a l’any per a aprovar els comptes o reunir-se amb el banc, i la resta de les gestions requeien, telefònicament, en el director financer de Sedesa, José Vicente Álvarez, ja mort. “No és un viatge de plaer, no hi ha platges i no fa bon oratge”, va dir en referència a Luxemburg.
A partir del traspàs accionarial, el 2009, els fons van acabar en mans de Joaquín Barceló Pachano, amic de la infància i testaferro confés d’Eduardo Zaplana, i de Juan Francisco García, cap de gabinet de l’expresident de la Generalitat Valenciana. Beatriz García Paesa es va desvincular dels fons i va entrar en escena la ‘llavadora internacional’ de l’advocat uruguaià Fernando Belhot. Aques últim va declarar en el judici que García Paesa li hauria dit que els fons eren d’Eduardo Zaplana. No obstant això, l’al·ludida va negar que coneguera el paper de Zaplana, amb qui no va parlar “mai”, segons va dir categòrica.
“Per a mi Zaplana formava part del món de la política espanyola i mai de la vida he sabut res d’ell ni tinc idea de qui és. El seu nom mai va ser esmentat per cap dels intervinents, mai”, va declarar.
Beatriz García Paesa va tindre algunes llacunes de memòria i va adduir el temps transcorregut des dels fets i que s’encarregava de “moltíssimes societats”. Les empreses de la trama del cas Erial formaven part “de les 120 societats que gestionava en aquella època”. Una xifra molt per davall de les “dues mil i escaig” societats que va dir que havia mantingut el seu homòleg uruguaià, l’advocat fiduciari Fernando Belhot.
La dona va detallar les complexitats de la seua faena, tal com havia fet davant la jutgessa instructora en una mena de lliçó magistral sobre el blanqueig de capitals. El fiscal anticorrupció, Pablo Ponce, li va preguntar en el judici per la “confiança” amb el client en aquesta mena d’operacions. “Tenim aquesta facultat de domiciliar societats financeres, que no siguen comercials”, va dir. Les societats, més enllà de canalitzar les mossegades, van tindre una activitat “mínima”, segons va afirmar.
Beatriz García Paesa es va presentar com una “professional”. Una tasca no exempta de problemes i esglais: una de les societats que va usar per a gestionar fons de la trama del cas Erial (Alza Imo Invest SA) també havia sigut utilitzada en una operació immobiliària a Marbella d’un client francés, que no tenia res a veure amb la trama de l’exministre espanyol del PP.
Quan el despatx de García Paesa, en el número 5 del Boulevard Royal de Luxemburg, va ser escorcollat el 8 de gener de 2019 en presència de les autoritats espanyoles i dels seus advocats, François Prum i Aurore Merz-Spet, va resultar que la documentació sobre l’empresa estava en mans de la justícia francesa.
Quatre anys abans, les autoritats franceses, per orde del famós jutge Renaud van Ruymbeke, havien escorcollat el despatx de Beatriz García Paesa a la recerca de la documentació sobre la mateixa societat. Pel fet de fer servir precisament aquesta empresa per a diferents operacions de clients diferents, un jutge francés i una magistrada espanyola van seguir la pista de la mateixa firma offshore. “Són operacions financeres”, va explicar divendres en el judici.
En el seu despatx treballaven com a fiduciaris l’advocat Federico Cannizzaro di Balmontino, condemnat a quatre anys i mig de presó a Itàlia per una trama que va evadir 11 milions d’euros de la companyia naviliera Rbd Armatori, i el cònsol honorari de l’Uruguai, Alexis Kamarowsky. “Eren els socis que treballaven en la societat fiduciària”, va explicar a preguntes del fiscal anticorrupció.