Carrers i places de València: el nom no fa la cosa

Rafel Sena ens ha regalat una magnífica obra de caràcter enciclopèdic que ordena i explica l'origen dels noms dels carrers i places de la nostra ciutat capital. El document constituïx una eina de consulta imprescindible per a completar la història de la ciutat de València.

Com va explicar el professor Antoni Furió en la presentació del llibre Els carrers de la ciutat de València, “La lectura de l’obra ciclòpia de Rafel Sena, que recull més de tres mil noms de carrers, avingudes i places, és també un recorregut per la història de la ciutat i per la sensibilitat política i ideològica de les diferents corporacions que s’han succeït en el govern municipal”.

Com assenyala Furió,  “L’ajuntament de València s’ha reservat des de la segona meitat del segle XIX el dret a posar nom als carrers de la ciutat. I els noms, no sempre encertats, reflecteixen la sensibilitat política majoritària de la corporació municipal de torn”. I cita els quatre moments en què el nomenclàtor de València quedà profundament modificat: “... la Restauració borbònica (que deixà enrere els noms tradicionals i impulsà la castellanització lingüística i cultural), la República, el franquisme i la transició, que canviaren de dalt a baix, cada un d’ells, els noms dels carrers i les places de la capital valenciana. Des d’aleshores, els canvis han estat menors, però no sense generar sempre una certa polèmica, perquè la batalla política i ideològica es juga també en les plaques i taulells dels noms dels carrers”. No cal posar exemples recents, arran del canvi de govern del maig de 2023, no només en la nostra ciutat.

Diguem d’entrada que el mot carrer ha esdevingut hegemònic per a nomenar aquest espai entre els edificis que en l’urbanisme contemporani no ha merescut la mínima atenció per a regular les seues funcions, ans al contrari del que passa a l’espai construït. Encara que al carrer no hi cap tot, la realitat és que s’ha convertit en un abocador descontrolat, amb predomini hegemònic de les màquines, però també per la mercantilització d’un espai que és de tots, i, per tant, inalienable. L’ocupació abusiva de les terrasses, incrementada notablement des de la pandèmia, mereixeria un capítol a banda.

Els topònims, els noms dels llocs, ens donen bones pistes sobre els seus orígens, són “elements parlants” com ha dit Emili Casanova, exacadèmic de l’AVL. Històricament, i ara també en altres ciutats, hi ha hagut varietat en la denominació, atenint-nos a l’origen geogràfic, moltes de les quals s’han perdut: rambla, travessera, ronda, baixada, assegador, call, camí, caminàs, carrera, drecera, marrada, passatge, passeig, trencall, via...

En eixe sentit, cal assenyalar que alguns dels nostres carrers haurien de recuperar el seu ús... o canviar el nom. És el cas dels anomenats passejos de la Ciutadella, de la Petxina o de l’Albereda, per citar-ne uns quants ben coneguts. I què me diuen de la plaça d’Espanya?

Per cert, i mentre l’ajuntament decidix què fer amb el projecte de la plaça de l’Ajuntament, guanyador amb el lema “Re-Natura”, cal recordar que a principis del segle XX l’espai es deia, amb tota justícia, Parc d’Emilio Castelar.

Anys seixanta: arriba la “modernitat”

I ja que parlem d’arbres, el cas del camí del Grau, un autèntic ‘túnel verd’ com el va qualificar Llorenç Millo (Carrers i racons de València, 1980), va patir una profunda reforma, inaugurada en 1961, que va eliminar les quatre fileres d’arbres i va canviar substancialment la secció. El tramvia es va situar en el centre de la calçada, una ‘antigalla’ que també va desaparéixer pocs anys després. El Butlletí Municipal d’aquest mateix any deia:

“Por otro lado, no es difícil prever que, a la vuelta de unos años, su fisonomía urbanística experimente radical transformación, según ya se aprecia en los nuevos edificios que van surgiendo en la flamante avenida, cuya intensidad de tráfico –más de veinte mil circulaciones diarias- sólo es posible encontrar en algunas pistas de categoría internacional.”

Tota una declaració d’intencions que va servir de base per anar transformant el viari de la nostra ciutat. Pense el lector en qualsevol de les ‘flamantes avenidas’ actuals. I recolzem  als veïns de Pérez Galdós per l’eliminació d’aquest ‘teló d’asfalt’, inqualificable  en el marc de la capitalitat verda europea.

Tornant al llibre de Sena, l’autor ens aporta, com he dit al principi, un ampli cabal d’informació històrica, ple de referències i anècdotes sobre edificis enderrocats o trasbalsats a altres funcions, teatres, sales de jocs, escoles...

I ara sembla que està preparant un altre llibre sobre els noms perduts:  “Moltes, moltíssimes denominacions toponímiques més han estat completament eliminades per una lamentable determinació municipal”.

Gràcies, amic, pel teu infatigable treball.

Rafel Sena ens ha regalat una magnífica obra de caràcter enciclopèdic que ordena i explica l'origen dels noms dels carrers i places de la nostra ciutat capital. El document constituïx una eina de consulta imprescindible per a completar la història de la ciutat de València.

Com va explicar el professor Antoni Furió en la presentació del llibre Els carrers de la ciutat de València, “La lectura de l’obra ciclòpia de Rafel Sena, que recull més de tres mil noms de carrers, avingudes i places, és també un recorregut per la història de la ciutat i per la sensibilitat política i ideològica de les diferents corporacions que s’han succeït en el govern municipal”.