Posem que és diumenge i vull anar al cinema. Si busco a la cartellera de les sales més properes a casa meva una pel·lícula interessant em fixaré en el seu títol, en l'argument i en les fotos dels cartells. Advertiré a més una altra cosa que normalment passa desapercebuda: de les deu pel·lícules en cartellera, només una estarà dirigida per una dona. Els animo a fer la prova al seu propi barri.
En general, això últim no ens crida l'atenció, perquè l'absència de dones en llocs de direcció, guió i producció de l'audiovisual és una cosa molt normalitzada entre els i les espectadores, també dins el propi sector.
Segons l'últim estudi de l'Associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals, CIMA, el 2015 només el 7% de les pel·lícules espanyoles han estat dirigides per dones. A això s'afegeix una presència igualment escassa pel que fa a guió, realització i producció. El mateix estudi ens alerta de xifres insuficients també en televisió, en festivals de cinema, i pel que fa als continguts de l'audiovisual, en els quals casualment abunden en excés personatges i històries massa estereotipades.
El cinema sí que ha construït una postveritat. A base de mostrar-nos realitats massa d'acord a uns rols de gènere poc realistes hem acabat per creure que són pura realitat i els hem reproduït. No cal dir que les dones no som una sexy lamp que adorna l'escena, ni un cos nu casual que passava per aquí sense aportar res al relat, i que la necessitat d'històries complexes i de personatges femenins inspiradors, sobretot per a les noves generacions, són tan escassos com necessaris.
Bé rebudes excepcions amb noves superheroïnes al capdavant demostren que l'èxit de taquilla no està per res discutit amb les noves figures femenines que prenen el relleu de Nikita, la tinent Ripley o Xena. Les últimes sagues i pel·lícules d'acció protagonitzades per dones apunten a una apropiació gradual de discursos feministes en el cel·luloide, com Caçafantasmes de Paul Feig o el personatge de Daisy Ridleyen a Star Wars: el despertar de la força, de JJ Abrams, només per citar alguns exemples.
Per seguir per aquest camí, l'associació catalana CIMA va presentar ahir una proposta d'implantació d'una quota progressiva com a mesura compensatòria, que garanteixi l'accés als ajuts públics per a projectes audiovisuals liderats per dones, la progressió suposaria un 25% d'aquests projectes per al 2017, un 30% per al 2018, un 35% per al 2019 i un 40% el 2020.
Però compte. Sempre que les feministes parlem de quotes i de mesures compensatòries ens veiem obligades a justificar-nos fins a l'esgotament. Per als que clamen, en nom de la meritocràcia, que el talent ve donat per naixement i que el reconeixement és producte de la combinació de la bona o mala sort i de la capacitat de gestió de pròpies possibilitats i esforços, per a elles, aquesta història.
Explica la llegenda que el 2011 Anna Serner arriba a l'Institut de Cinema Suec amb un 26% de pel·lícules dirigides per dones i que cinc anys després la paritat havia assolit la indústria cinematogràfica del país, també amb alts nivells de reconeixement públic i premis concedits. Entre les claus de l'èxit, algunes són les ja proposades per CIMA com la d'obtenir una quota del 40% del fons de l'audiovisual per a projectes liderats per dones.
I ens toca seguir des de les institucions posant mesures contra els estereotips que exclouen les dones de la cultura, inspirades en models d'èxit com el suec i les actuacions allà desenvolupades: formació, promoció de lideratges, empoderament, millora de la visibilitat de les dones en el sector audiovisual i com no, amb mesures compensatòries en les noves bases de subvencions perquè aquestes arribin de manera equitativa i en igualtat d'oportunitats.
I així és, com un bon dia, les llegendes sueques es converteixen en realitat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
